Misc 05/12/2013

Albert Adrià: "La pizza = una meravella"

i
Bibiana Ballbè
3 min

Acabem quan tot està a punt de començar. Son les 7 i som al Tickets. Tothom en dansa. Tot perfectament coreografiat: uniformes, cadires, plats, instruccions, algun crit, cua a fora i una porta que s'obre. Els primers clients, cap dins. Comença el xou: cada dia, un espectacle. Com si la funció del dia abans no hagués existit. Tot i tothom de nou a prova. Ens acomiadem ràpid. L'entrevista ha durat 53 minuts 20 segons, però l'Albert no ha deixat de controlar TOT el que passava a la sala. Era aquí i allà. Amb mi i amb ells. Contestant i analitzant. Llançant comentaris, ordres, bromes i preguntes en totes direccions.

18.50 = NO HOBBIES. Acabem parlant d'arts marcials: El metge m'ha recomanat que en faci per canalitzar l'energia. Riu. I segueix: Tinc un problema: necessito trobar un hobby ; m'ha deixat d'interessar tot, només visc per la cuina. I sí, tinc molta energia però sóc com un petard que de cop fa pum i s'ha acabat: he de trobar l'equilibri. En general, l'Albert em mira poc, mig de reüll, com de passada, i interromp constantment les seves respostes amb apunts al seu personal - la famiglia! -: Qui tenim avui? ¿A l' Efectivament ? ¿El Canut? Efectivament! Qui més? Què més? I com si no hi hagués hagut cap parèntesi en la conversa, segueix: Fins i tot m'ha deixat d'agradar el futbol. Estic preocupat.

18.30 = NO UNIFORM. Avancem enrere. Cada vegada més ràpid. Contra el rellotge. Amb la pressió d'una entrevista que s'ha d'acabar i un xou a punt de començar. Parlar trepidant, idees inconnexes, dispersió ben dirigida: sap on va. Llança imatges com fletxes i edifica el seu discurs a cop d'impulsos. A l'interlocutor li toca visualitzar, ordenar, traduir. Fa poques pauses. De fet, cap. I té una teoria sobre què diu i com ho diu: A cop d'entrevista he elaborat un discurs que, encara que no sigui veritat, te l'acabes creient. Fa una pausa i sentencia: Com els polítics que diuen què fan, però no fan res. Ha! Riu sense riure. I em mira. Curt, àgil, fugaç. Mou poc les faccions; gesticula menys. Impassible. I, de nou, va a la seva: ¿Fran, tens el checklist ? Me l'ensenyes? I torna a mi: Els dimecres i dijous els dedico a fer entrevistes. Tinc una assistent i una persona de premsa. Una bogeria. Hem passat de ser el pitjor de la societat (cuiners) a sortir a les revistes! I llavors, torna a marxar: ¿Escolta'm, tu, tete, Marc, a veure quan et donen l'uniforme. Pressiona perquè sembles un barrufet!

18.20 = NO CEBA. Home de poques paraules, al gra; de poques floritures, directe; i de rutines fixes, les seves: es desperta a les 10 i es lleva a les 11. Entremig, mira documentals d'assassinats. ¿Perdona? Sí, em relaxa. I canvi dràstic de tema: Odio la ceba fora de context. I just després de l'apunt concedit a la ceba, torna a la rutina: A les 12 vaig a córrer -ara m'estic cuidant, per rebaixar uns quilos i el colesterol- i després comença la marató de reunions per organitzar el dia i la setmana. I, de nou, s'escapa: Escolta'm, necessitem pa de motlle, d'aquell allargat que no té crosta, i el pastrami que hem fet, i una salsa tàrtara; llavors vull un quadrat, hi claves 4 escuradents i el talles, ho pilles?

18.03 = NO TREVA. Arribem al principi. Una imatge, un tot. L'Albert és com la seva cuina: apassionat, controlat, adaptable i canviant. El poder de la transformació! I les idees, clares: Abans de ser cuiner s'ha de semblar cuiner; si no sembles un cuiner no podràs ser un cuiner. Ras i curt. Tal com raja. I de sobte, no sé com, el Ferran (Adrià) es cola a la conversa i li pregunto: Què és el millor de ser el germà del Ferran? Ser el germà del Ferran, diu. I el pitjor? Res. ¿Sempre et pregunten per ell? No. Abans, més: Hi ha gent molt desinformada. M'han arribat a preguntar: Què tal el teu pare?

stats