Publicitat
Publicitat

Al vent se'ls endurà

Un estudiant d'història d'aquell temps duia sempre a la butxaca dos llibres.

Un era Introducció a la història. L'ofici d'historiador, de Marc Bloch, tr aduït per Max Aub per la mexicana Fondo de Cultura Económica i publicat l'any 57. Sempre he pensat que havia estat la lectura de Bloch el que havia fet entrar a Aub les ganes d'escriure Jusep Torres Campalans, publicat l'any següent.

L'altre llibre era Combats per la història, de Lucien Febvre, l'amic i company de Bloch. Ariel va traduir-ne una selecció l'any 70, però a França ja havia sortit l'any 53. Un dels articles era de 1946: "Face au vent", de cara al vent.

¿És menester dir que crec que aquell l'exultant títol i el model d'història proposat, "à part entière", de cos sencer, va tenir a veure amb l'origen d'una cançó escrita per un jove estudiant d'història l'any 59 o 60? -tan o més a veure que haver sentit l'aire contra la cara qualcant en moto, com conten.

La introducció de Manuel Sacristán al recull Raimon. Poemes i cançons segueix sent referència obligada, maldament el silenci amb què se la intenta desconsiderar. Sacristán va titular el seu escrit amb un vers de Jordi de Sant Jordi, "Amb tots los bons que em trob en companyia".

Ariel va fer dues edicions del recull. Catalana, l'any 73; castellana, el 76: entre una i l'altra va morir aquell. Sacristán, comunista, dedica part de l'escrit per analitzar quin és el sector social (l'auditori poc silenciós, la 'companyia') que participa a les actuacions de 'R' (designa Raimon així, per la inicial, coquetejant una mica a la manera dels informes clandestins de l'època). Era, entre altres coses, "un grup de persones caracteritzables pel fet de no haver vist la guerra civil, però sí escoltat els seus supervivents com a gent propera". Un grup que no deixava de ser heterogeni, on també figurava gent que escoltava "Te n'adones, company, / que fa molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim; / que la nostra és la d'ells..." i creia que es referia als catalans, sense saber que també són respostes a les Preguntes d'un obrer que llegeix, de Brecht: perquè la lluita nacional va imbricada en, dins, amb la lluita obrera, si no vol ser instrument en mans dels poderosos.

"La 'companyia', seguia Sacristán, no cerca distracció de la seva quotidianitat. Cerca alguna cosa diferent (...). Els bons companys(...), que tenen una quotidianitat carregada, no només de feina, com la de tothom, sinó també de certes tensions específiques (això de 'tensions específiques' era un eufemisme de Sacristán per no dir 'activitat política il·legal'), no van a la festa per a què R els dis/tregui, els separi de les seves tensions, sinó per mantenir-se, per subsistir, per no perdre la seva capacitat entre una tensió i una altra, per entre/tenir-se. Per això són concelebrants de la festa, que és, en part essencial, orgia i cant rodó. Però en el cant de R (...) l'element orgiàstic passa per la ira crítica. Això és el que fa que un fenomen massiu i mitjà, que neix i viu dins una quotidianitat culturalment empobrida, mutilada, aconseguesqui, malgrat tot, 'no ser d'eixe món".

No eren d'aquell món. De quin món eren? On és aquell món? R serà avui a Palma, sortirà a cantar a l'Auditori, amb l'atemporalitat de les coses vertaderes. No sé si ho farà, però podria cantar: "Quan creus que ja s'acaba / torna a començar, / I torna el temps dels monstres / que no són morts...". De quin any és aquesta cançó? De quin any no és?

El 2001, poc abans de la seva dissolució, el grup francès Noir désir va enregistrar Le Vent nous portera, amb un premonitori Bertrand Cantat que recitava: "el vent em durà", "el vent se m'endurà", "el vent se'ns endurà", "el vent s'ho endurà", "el vent se t'endurà"...

El vent s'ha enduit aquell estudiant de biològiques, promocionat per la classe dirigent catalana, poruga davant tanta cançó política antifranquista, que s'estimava més sentir cantar en català la tieta, l'amor dels quinze anys, la vida pagesa i menestral, la Catalunya del dolços indrets...

El vent s'ha enduit aquell estudiant d'arquitectura del Maresme i la seva colla, que feien tan riure a la gent amb ganes de riure, i tan representatius de la ignomínia de la Transició. Tu ja m'entens...

El vent s'ha enduit moltes de coses, però no en Raimon, no en Sisa, roques fermes rere qui ens protegim del mal temps. Raimon i Sisa, parella similar a aquella altra que, als anys de la Gran Guerra, es repartien la subversió: un subvertia la societat mentre l'altre subvertia els cervells, Maïacovski i Tzara. El bolxevic passat per Itàlia i el dadaista passat pel Tibidabo. Gràcies a tots dos -a tots quatre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF