Publicitat
Publicitat

Al principi existia la Paraula

"Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu". D'aquesta manera tan semiòtica arranca l'Evangeli segons sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l'acte de la parla: "Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l'home, Adam, fou l'encarregat d'anomenar els animals: "Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria".

La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Ja ho va dir Heidegger: "El llenguatge és la casa del Ser". No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d'animals; suposadament ens dóna seny. Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos ("enteniment") per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum . Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d'origen grec, parabolé , que en un principi volia dir, literalment, "llançament a un costat" i, després, "comparació". Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la "paraula". En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme "paràbola", quedava reservat a l'àmbit de la geometria i de la literatura.

Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d'una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor ("conversar") donà en castellà "hablar" i en portuguès "falar". En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.

Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l'atròfia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar ( grex , en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram ( haero ) a la cohesió tribal.

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar ( arguo ) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor , "creure") sovint per cap raó. Defugim el diàleg ("conversa", en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (< battuo , "colpejar") i les discussions (< discuteo , "trencar"). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: "Pido la paz y la palabra".

Tampoc no volem sentir a parlar de l'objectivitat, és a dir, dels obstacles que se'ns llancen (iaco ) davant ( ob- ) nostre i que ens podem provocar algun ictus . La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota ( sub- ) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram ( ignoro ) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de "xulos". No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar ( for ) i, en italià, érem criatures irreverents ( fanciullo ), forma que es simplificà en ciullo .

Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s'ha pervertit. Els tabús s'han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l'eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d'eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem ( peto ) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d'ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: "La paraula és l'arma més poderosa".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF