Misc 29/06/2014

Així va néixer el segle XX

i
Joan B. Culla
3 min

Els primers dolors del part havien començat a manifestar-se la vigília, el 28 de juny. Aquell dia, un grapat de joves partidaris de la Gran Sèrbia -predecessors ideològics dels Karadzic i Mladic que ensangonarien els Balcans vuit dècades després-, instigats per l’espionatge militar de Belgrad, havien aconseguit assassinar a la capital bosniana, Sarajevo, el príncep hereu d’Àustria-Hongria, l’arxiduc Francesc Ferran, i la seva esposa, Sofia, que visitaven l’explosiva província imperial gairebé sense protecció.

Quan l’endemà, dilluns 29 -tal dia com avui, fa cent anys-, la premsa escampà la notícia del magnicidi per Europa i el món, la impressió predominant va ser la de trobar-se davant d’una nova crisi balcànica que, en el pitjor dels casos, donaria lloc a una petita guerra regional com les que ja havien tingut lloc a la zona el 1912 i el 1913.

Si no fou així, si al llarg de les cinc setmanes següents la tensió internacional escalà fins a desembocar en una guerra general, va ser per dos motius. D’una banda, en la crisi de l’estiu del 1914 hi estava directament implicada una gran potència, l’Imperi Austrohongarès, desitjós de castigar la provocació sèrbia. De l’altra, regia a Europa un sistema d’aliances bel·licós, presidit per la desconfiança, obsessionat pel temor de cada govern a retardar massa les ordres de mobilització i donar avantatge als veïns-rivals a l’hora de desplegar els exèrcits respectius a les fronteres. En aquest context, el suport incondicional d’Alemanya a la decisió de Viena d’escarmentar Belgrad i la voluntat russa d’emparar la petita Sèrbia eslavo-ortodoxa van activar el mecanisme diabòlic, la reacció en cadena que precipitaria Europa a la catàstrofe. El dimarts 4 d’agost totes les grans potències del continent estaven en guerra.

En aquell moment, líders i opinions públiques imaginaven una guerra del segle XIX, d’estil napoleònic: resolta en uns mesos (“Per Nadal, tots a casa”) a base d’estratègies brillants, de grans maniobres envoltants i de batalles decisives com ho havien estat Austerlitz, Sadowa i Sedan. Era tant així, que els soldats d’infanteria francesos acudiren als fronts uniformats amb cassaca blau marí... i pantalons vermells. Aquella mena de guerra, però, finalitzà a primers de setembre del 1914, quan els alemanys van veure barrat el camí de París a les ribes del Marne.

A partir d’aleshores començà una conflagració d’un tipus nou, que duraria més de quatre anys. Una guerra de masses, que mobilitzà fins a 65 milions d’homes. Una guerra total, que involucrà cada cop més la rereguarda, els civils, ja fos com a víctimes indiscriminades de les noves formes de lluita (bombardejos aeris, torpedinament de vaixells mercants...), com a destinataris de la propaganda i subjectes pacients de la censura o del racionament, i també com a protagonistes del gegantí esforç productiu que el conflicte exigia. En aquest punt, és obligat citar el generalíssim Josep Joffre quan afirmà: “Si les dones que fan rutllar les nostres fàbriques deixessin de treballar durant vint minuts, França perdria la guerra”.

Una guerra, doncs, de desgast industrial, en què la capacitat de les economies bel·ligerants per atendre les immenses necessitats dels combatents i dels no combatents fou més decisiva que el geni dels generals o la vàlua dels soldats; de fet, és en el terreny de la producció on Alemanya va ser derrotada, no als camps de batalla. I una guerra tecnològica, que en quatre anys va veure desenvolupar-se exponencialment avions i dirigibles, tancs i llançaflames, i contemplà la quasi desaparició de cavalls i mules, substituïts pels vehicles automòbils. En fi, una guerra planetària que, a través de les possessions colonials europees, s’estengué ràpidament per la resta de continents i oceans, des de l’Àfrica oriental fins a les costes de la Xina, des de Mesopotàmia fins a Samoa.

D’aquell gran carnatge (10 milions d’uniformats morts, 25 milions de ferits) en va sorgir una època nova, que hem convingut anomenar “el segle XX”. Dos dels seus protagonistes principals, el comunisme i el feixisme, són fills directes de la Gran Guerra i de l’afebliment dels valors liberaldemocràtics que comportà. Sense la devaluació de la vida humana que s’havia fet patent a Verdun o al Somme, sense la impunitat que envoltà el genocidi armeni del 1915, el gulag soviètic i la Solució Final nazi no haurien estat concebibles. També és veritat -per anivellar una mica la balança- que el conflicte accelerà i legitimà l’emancipació de les dones, el sufragi femení, la relaxació dels costums. Després de 52 mesos d’horror, a partir del 1919 Europa es va treure la cotilla.

Al Vell Continent, l’aplicació de la doctrina de Wilson sobre el dret dels pobles a l’autodeterminació resultà un trencaclosques irresoluble les derivacions del qual (als Balcans i al Caucas) han arribat fins als nostres dies. Al Pròxim Orient, el mapa polític que avui trontolla es dibuixà entre 1916 i 1920. Aquí i allà, la Gran Guerra ens determina més que no creiem.

stats