Opinió 20/04/2014

Agapit, un professional de la guerra

3 min

Aladí, a Les mil i una nits, frega la llàntia meravellosa i fa aparèixer un geni. La nostra història és mes simple, encara que més real, però igual de fantàstica. Parla de com fregant una vella porta de fusta noble, amb un drap humitejat d'amoníac diluït en aigua, sota la pàtina de brutícia apareix perfectament delimitat un quadrilàter incrustat, de la mateixa llenya. Una mena de marqueteria gegant, durant anys camuflada per la pols i el gasoil, que un expert fuster hauria ideat, se suposa, per a tapar un forat o un esqueix.

L'artesà, un mestre del poble, havia escollit la peça amb tanta cura i intel·ligència, una figura geomètrica d'uns vuit per vuit centímetres, que va aconseguir que el dibuix de les noves vetes encaixés amb simetria perfecta amb el de l'antiga porta. Una obra de precisió a l'altura del millor rellotger suís i de la millor tradició dels ebenistes mallorquins. Però, si a part de fregar la fusta, la curiositat ens portés a gratar una mica més, podríem trobar els fets que foren l'origen de la incrustació. I arribaríem al personatge central de la nostra història: Agapit, un oficial de l'exèrcit de Franco, un professional de guerra.

Agapit comandava un batalló de l'exèrcit que estava de maniobres militars per la zona. En el territori del Sacost i l'Ermitori, un verd comellar coronat per coves calcàries que contemplen el pas del torrent de Vinagrella. El potencial bèl·lic que exhibia la tropa no era per acovardir ni el més dèbil dels exèrcits enemics; una milícia depauperada per un país de fam. Però servia per refrescar la memòria a la gent i reafirmar el poder pres per les armes. Perquè no faltés res, el rector de la parròquia va cridar a ofici i Te Deum laudamus en honor dels militars. Un glòria al gloriós... encens, pal·lis i trets de mosquetó.

Tota gesta bèl·lica requereix de la seva pròpia intendència. Els soldats dormirien en tendes de campanya; en canvi, als oficials se'ls donaria recer en cases. A tal efecte, les autoritats requisaren la cambra de baix, l'habitació on dormia el matrimoni, de la casa d'un prohom local de reconeguda fama per la seva desafecció al règim. Hi faria estada el cap de la tropa. Una mena de 'si no vols tassa, tassa i mitja'; amb la particularitat que en aquella època encara podien ser d'oli de ricí.

Era període canicular quan la calor fa llanguir la hipocresia de les públiques virtuts i desferma el catàleg del frenesí. Al marge de la presència del jove militar, i que el senyor i la senyora dormien en un dormitori del pis de dalt, la vida familiar transcorria igual. Les festes de la casa tenien fama de ser de tul i lli, vaporoses, i de gust liberal. Agapit s'havia vestit amb l'uniforme de gala, però es comportava com si estigués de campanya. Anava passant el vespre i no era correspost i, entre tanta bellesa, es deixà endur amb fruïció, i gratis, per un esport ben conegut a les sales d'oficials de les casernes, el de empinar el colze.

En un moment de la festa, gat i pres pel ressentiment, Agapit aparegué al llindar de la porta, pistola en mà. Va balbucejar el que volia ésser...un cant moral, un Déu glorifiqui els vencedors, una apologia a l'autoritarisme? Mai cap dels presents va ser capaç de desxifrar la proclama d'aquell militar amb llengua de drap. Però tothom recordava com movia el braç de dalt a baix, al més pur estil generalíssim, quan, de sobte, en un vaivé tronà l'arma reglamentària amb la fortuna que el plom creua la sala plena de persones per incrustar-se en la porta de l'extrem oposat. No hi va haver víctimes, ni ferits. Un miracle suficient per condecorar una Verge.

Del que va passar després n'hi ha dues versions. Agapit torna blanc com la neu i es desmaia. L'estiren damunt el llit isabelí de l'habitació de baix i dorm la borratxera. L'endemà, s'aixeca i sense dir res parteix cap a l'estació del tren on han de simular un atac aeri de l'enemic. A la via morta de l'estació hi ha aparcat un comboi carregat amb grans bidons d'alcohol per a les fàbriques de licors locals. Hauria d'anar amb compte amb l'arma, no fos cas que un tret descontrolat causés una catàstrofe de dimensions imprevisibles. Foc amic, dirien; perquè l'enemic era de ficció, i al real l'oculten.

Agapit, colèric, mana a la tropa que rodegi la casa i hi reté els convidats com a ostatges. Separa les dones i els homes en habitacions distintes. Altiu, amb la camisa mig descordada, pistola en mà, fanfarroneja passejant entre les dones. La situació es manté fins que l'alba amb vent dur de llevant el batalló en formació parteix marcial en direcció a l'estació on els esperen les bombes de l'aviació enemiga fictícia. Tot i que just clareja, la gent, expectant, s'aglomera a les cantonades per veure'ls passar. Els aplaudeixen amb l'esperança que tornin.

stats