-Nen, m’ha dit el teu pare que passés pel bar, que m’havies de donar no sé què, i no m’ha volgut dir què era.
-Això, li ha dit? Doncs tingui!
-Oh...! Oiii, ara em fas plorar, ximplet.
-Vaa, Conxita, si només és una rosa!
-Oi, que sóc tonta... I una rosa per què?
-Collons! Que ja no se’n recorda, del que em va dir ahir?
-Què et vaig dir, ahir?
-Que no se’n recorda, que li vaig explicar que la meva nòvia m’havia dit que no volia cap rosa, que regalar una rosa era un rotllo capitalista heteropatriarcal, que ella només volia llibre però que no fos mediàtic ni bestseller ni romàntic, i total, que si se m’acudia d’anar-li amb una rosa de cinc euros me la fotria pel cul amb espines i tot? Se’n recorda?
-Oh i tant, que me’n recordo! I encara me’n recordo més que et vaig dir que era una beneita!
-Això! I també que a totes les dones els agrada que els hi regalin una rosa per Sant Jordi, i que si anava a la nòvia i li portava una rosa de menys de cinc euros ja podia estar segur que triomfaria, que el seu rotllo només era postureig per fer-se valer.
-Això, et vaig dir? Pastoreig?
-Bé, més o menys, Conxita! Doncs resulta que avui a primera hora me li he plantat a casa amb un poemari autoeditat per un col·lega i una rosa de paper maixé de l’associació de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals del barri, i... eem: que avui he aixecat la persiana una hora tard, no sé si m’explico.
-Ho veus, carallot! Has d’escoltar les velles, que sap més el dimoni per vell que per dimoni! O la dimònia, que diria la teva promesa!
-Ha! “Promesa”! Agafi la pasta que vulgui que avui està convidada, i també al cafè.
-Humm, no volia prendre res, però ja que és mig festa... Oh, i quina olor que fa, fill.
-Perquè no és congelada. No és tan molona, però com em diu la nòvia: tortura no és cultura. L’he agafada d’un veí que té un roser... Amb permís, eh? Però ja l’hi diré quan el vegi, que avui vaig molt de cul.
-Ai, beneit, ja torno a plorar...
-Vaa, Conxita, que no se li pot dir res!
-És que fill, des que em falta el meu Antònio... I mira que de roses en tinc a dojo, eh? Entre les parades de plaça, els fills i els néts, he de posar un gerro aixins... Dels vuit nois de la família mai no me n’ha fallat cap, mai! Si no, ja saben que els fumbria una cleca que els desheretaria a l’acte, però també t’ho he de dir: una rosa així per sorpresa fa més il·lusió, conxo!
-Hòstia, i vostè els fa llibres a tots?
-Sí home! Cadascú que es compri el seu, que si t’equivoques, un llibre fa de mal tornar, que es pensen que te l’has llegit.
-Dona, però és el gest...
-El gest?! El gest és això, veus? Regalar una cosa que no serveix per a res! Entén-me, eh? El gest és el que queda, i la rosa, ja en pots tirar un bon tros a l’olla! Ara: els llibres són un regal com un altre; al prestatge si fan bonic, i si no, a agafar pols.
-I quin llibre es regalarà, doncs, ja el té pensat?
-Ah, jo ho tinc claríssim, nen. El nou d’aquella que surt al programa del d’allò... Ai, ara no em surt... Sí, home, una que també canta, que és així rossa, molt simpàtica, que enguany va anar a l’illa dels famosos... Mira, ara no em ve, però la llibretera segur que ho sabrà, que entre llegir i llegir també deu mirar la tele, dic jo.
