OPINIÓ
Portada 19/09/2015

Un altre model és possible?

3 min

Màxims beneficis, mínims salaris. Un bon titular per a l’anuari econòmic d’enguany. Encara que, segurament, seria més encertat dir que el profit de les empreses bat rècords a costa de la precarietat laboral. No penso caure en la consideració moral, molt al gust de la mentalitat conservadora, que una mínima renúncia per part d’uns, representaria una millora substancial per als altres. El problema és més profund, sistèmic. L’actual model econòmic tendeix al màxim benefici basant-se en l’explotació –de tot tipus de recursos– i a l’especulació (l’any 1970, el 90% de les transaccions financeres a escala mundial corresponien a l’economia real, actualment el 95% són de caràcter especulatiu). En una societat de serveis, com és el nostre cas, seguint aquest criteri, la qualitat i el producte corren el perill de quedar en un segon pla.

Des de l’inici de la dècada dels vuitanta, amb l’arribada al poder de Reagan i Thatcher i el triomf de la revolució neoliberal, la major part dels habitants dels països econòmicament més desenvolupats han vist com els seus ingressos s’han estancat o disminuït, de manera gradual, juntament amb un empitjorament de les condicions laborals i de la seguretat en la feina. El domini del capital i del lliure mercat, sobre qualsevol altra força, ha esdevingut aclaparador. Aquest és el marc que fa possible que el meu amic Miquel, economista, ara a l’atur, tingués una jornada laboral de 12 hores, set dies a la setmana, i cobrés menys de 900 € al mes, en un lloc de feina de baixa qualificació. Perquè, de veritat, si el sistema predisposa a la reducció del costs laborals, sempre n’hi ha que ho faran amb el màxim acarnissament possible.

La precarietat laboral d'avui no és una qüestió conjuntural. És la conseqüència d’un procés. Espanya es va incorporar tard a Europa. Per això, el procés va tenir un 'tempus' diferent, el qual fa que pugui no semblar correcte el que dic. Es donaven els primers passos, en el que seria el camí triomfant del neoliberalisme (l’any 1971, Nixon liquida el sistema del “patró or”), i el nostre estat vivia sota la dictadura del general Franco. L’autarquia i aïllament situaren el país fora del procés de reconstrucció de la postguerra. Un, quan llegeix la història d’aquest període, sent tristesa en comprovar que no comptàvem quasi per a res. Però la seqüència política que havien viscut al món occidental, a Espanya, després, es va reproduir de manera calcada, encara que comprimida en menys temps. Un període de domini de la socialdemocràcia per assentar l’estat del benestar va donar pas a la irrupció tardana del neoliberalisme i, també, de les “terceres vies”.

Segurament alguna assignatura la passàrem amb menys classes de les aconsellables, vista la debilitat d’alguna de les institucions del nostre sistema democràtic. Però, encara que el cas espanyol hagi tingut la seva evolució particular, avui ningú no pot dubtar que no estiguem absolutament immersos en l’Europa de l’austeritat i del lliure mercat subvencionat pels pressupostos dels estats. Utilitzo la paraula subvencionat perquè, durant el període del qual parlo, ha estat pràctica habitual el rescat de grans empreses i del sistema financer per part dels estats. Per posar-ne un exemple, el doble mandat del president Reagan es va convertir en el moment de màxima intervenció pública que mai s'hagués donat, a més del desorbitant creixement de la despesa militar, que també anava en benefici de l’empresa privada.

Efectivament, Espanya estava aïllada. Alguns, entristits per la falta d’efecte internacional. Quan, vet aquí que, en un moment determinat, les vacances varen aparèixer a la vida dels ciutadans europeus com una necessitat, i un dret, per alliberar-se dels traumes viscuts i de l’estrès quotidià. Les vacances s’havien convertit en una conquesta social. Mallorca estava a punt de jugar un paper important en el desenvolupament d'aquest nou fenomen.

Foren milions de persones, any rere any, les que visitaren l’illa. Aquest flux imponent estava controlat i dirigit per grans operadors turístics, els quals van entendre que era un indret perfecte per portar-hi els seus clients. D’aquesta manera entràrem a formar part del nou engranatge econòmic postbèl·lic que s’anava consolidant. Com a destinació, vàrem passar a ser el desig daurat de molts de treballadors i treballadores d’Europa. Entràrem a formar part d'un projecte que creixia sota la idea de la igualtat i la justícia social. Hauríem de reivindicar orgullosament el nostre paper i el del turisme de masses. Seria de justícia. Entràrem, també, en l’economia europea per dret propi.

Avui, la nostra precarietat laboral possiblement sigui l’anella final d’una cadena tan ramificada com el camí de Sant Jaume. Si es vol combatre en els orígens, s’haurà de fer lluitant en favor d’una societat amb un sistema econòmic diferent.

stats