OPINIÓ

El mite de la bellesa

D'ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, n'ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l'artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l'anti-Barbie "representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles". Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.

La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: "conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d'admiració". És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista: "dona bella". El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre 'El mite de la bellesa' (1991).

Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l'últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l'Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se'ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l'èxtasi cuinant, planxant i passant l'aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l'autora d'aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l'especialitat mèdica amb més demanda.

En opinió de Wolf, el patriarcat s'ha encarregat d'imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. "Esborrar –assegura– l'edat del rostre d'una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història". La submissió a l'home també vendria donat pel culte al cos perfecte: "La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l'obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones".

Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l'occidental. Mentre que una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l'ús del vel, l'altra viu a cara descoberta, però se l'obliga a ser bella, prima i jove. L'activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: "La identitat de les dones s'ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l'aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l'amor propi".

Per Wolf, l'actual societat de consum s'aprofita d'aquesta tirania de la bellesa: "D'alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d'odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l'aspirant a bellesa". Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.

Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trentè aniversari de la pel·lícula 'Tootsie' de Sydney Pollack, on interpretà el paper d'un actor a l'atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d'una dona poc agraciada físicament: "En veure'm en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a 'Tootsie'] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s'ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l'experiència de conèixer en aquesta vida perquè m'han rentat el cervell".

Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l'endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s'agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal, la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

 

www.antonijaner.com

EDICIÓ PAPER 10/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF