Una petita meravella, el miracle de la paraula, al Teatre del Mar, que dissortadament va passar més desapercebut del que mereixia. ‘El bon lladre’, de Conor McPherson (1971), autor dublinès que ha arribat assíduament als escenaris de Catalunya i que per primer cop, crec, arriba a les Illes de la mà de Xicu Masó, com a director, i Josep Julien, qui ja havia intervingut en el muntatge de ‘The Weir, (L’abocador)’ del mateix McPherson al Romea, com a únic protagonista de l’obra que ens ocupa. Un monòleg que el personatge va contant al públic, directament, fixant la mirada a un i altre del pati de butaques. Gairebé una hora i mitja, que es diu aviat, i sempre parlant de sensacions d’espectador, comença amb un personatge que difícilment interessa gaire, de la mateixa manera que tampoc no aconseguí crear-me gaire expectatives, ni amb el que contava, ni tampoc amb el com, i sense adonar-me’n va fer que em sentís subjugat, bocabadat. No és una obra que vagi apujant el to interpretatiu, ni tan sols la història. De fet, comença i acaba dins la mateixa tessitura en tots els aspectes. És la història d’un desgraciat, un errat de comptes que va contant des de la seva manera d’entendre la violència fins a la seva relació, física i anímica, amb la seva exparella, la Greta. Per una altra banda, no planteja judicis morals pel que fa al seu comportament. De fet, la naturalitat presideix tota l’obra, aquesta naturalitat que fa molt creïble el personatge, que parla de la mateixa manera tant d’un acte d’extrema violència com del fet de prendre unes pintes amb dos “fills de puta”, perquè ell no es considera un delinqüent de primera magnitud, ell es considera “un caganiu de tercera” que ho fa tot per pura subsistència. Gairebé tot li ve imposat per una sèrie de circumstàncies que el converteixen en un ser innocent, per descomptat no davant la llei, però sí davant aquest jurat en què converteix el públic, perquè el nostre home no té altre remei que fer el que fa perquè sí, sense anar més enllà, i de debò que aconsegueix un veredicte absolutori. La seva ximple personalitat és la que el fa ‘pur’. Pur un personatge que tot ho resol a trets? No es tracta d’una obra gens senzilla, perquè si no hi ha absolució el resultat no és el que pretén, si no hi ha compassió tampoc. Però sobretot, si no hi ha un actor capaç de transmetre totes aquestes situacions, eventualitats i conjuntura, l’obra cauria dins la desídia. I Josep Julien, sense gaire canvis de registre, gairebé cap, aconsegueix que un personatge absolutament reprovable es converteixi en entranyable. Precís, segur, Josep Julien és el bon lladre, un perdedor.
De la mateixa manera que si alguna temporada no gaire llunyana he escrit que el Teatre del Mar no ha aconseguit fidelitzar amb la seva programació un públic que ha tengut, aquesta temporada ha encertat de ple, i encara continua, perquè el que manca per arribar fa set de teatre, com és el cas del sempre provocatiu Xavi Castillo, que arribarà amb el seu darrer espectacle, ‘Acò és pa cagar-se’. Per això m’agradaria que tot aquest públic hi torni, perquè s’ho paga. De fet, aquest El bon lladre és un exemple claríssim del que no ha arribat als possibles espectadors. Una obra reconeguda, un autor que triomfa per tot arreu, fins al punt que el New York Times el va declarar “millor dramaturg de la seva generació”, un director que ha cuidat el muntatge fins al més mínim detall, detalls imperceptibles, però d’una eficàcia majúscula, un decorat dens que no molesta, però que d’alguna manera defineix la situació. I de l’actor, ja ho hem dit quasi tot i segur que he fet curt.
