LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (49)

La meva gandula de Llançà

Llançà Fer vacances és obrir un bon llibre davant del mar

La majoria dels mortals només podem viatjar quan fem vacances, però viatjar no és ben bé fer vacances. Fer vacances és per a mi sinònim de descansar, i viatjant es descansa poc. És una qüestió d’aprofitar el temps. Si ets a l’altra punta del món pots dedicar un matí a banyar-te a la piscina de l’hotel, però dos matins seria un luxe, i tres, una tonteria. Hi ha poques piscines al món que mereixin agafar un avió. Viatjar demana una actitud activa. No es tracta de voler fer el mateix que fas a casa però a milers de quilòmetres de distància. Viatjar és sentir l’adrenalina d’enfrontar-te a un lloc desconegut. D’haver de fer coses diferents. D’intentar entendre una altra realitat completament nova. Viatjar és viure intensament. I totes les vivències, per petites que semblin, són les que justifiquen qualsevol viatge.

Al llarg d’aquesta sèrie de quaranta-nou articles que el Carles Capdevila m’ha convidat a fer a l’ARA us he explicat algunes de les moltes vivències que he tingut al llarg de la meva vida viatgera. Agraeixo els comentaris de tots els que us heu divertit i entretingut llegint-les i em sap greu que alguns les hàgiu trobat pobres a l’hora d’explicar la realitat d’un país, però és que no era aquest l’objectiu. No pretenia fer grans tesis sinó simplement explicar moments intensos, curiositats sorprenents i anècdotes divertides.

De fet, totes aquestes històries són les que al llarg dels anys m’he adonat que més interessen a qualsevol que pregunta per algun dels viatges que he fet. Tothom dóna per fet que la Gran Muralla xinesa és una construcció portentosa però ningú espera que passés més de mitja hora fent-me fotos amb tot de xinesos encuriosits per la meva alçada i el color dels meus ulls.

Fins avui, doncs, us he parlat de viatges. Avui, que és l’últim dia, us parlaré de vacances i us haig de confessar que jo les vacances de veritat les passo a Llançà.

No m’agrada fer recomanacions de viatges perquè crec que cadascú ha de viure el seu viatge i no té sentit repetir el mateix que ha fet un altre, però avui us en faré una. A Llançà, a la cala Sant Jordi, a la carretera cap a Colera, hi ha unes gandules de pedra dalt d’un turonet. Són el meu racó preferit de la Costa Brava.

Durant l’any, quan tinc un moment d’aquells que em veig sobrepassat per l’agenda, paro i penso en aquelles gandules i en la vista que ofereixen.

A l’esquerra, la platja de Grifeu i el morro del cap Ras. A la dreta, un dels búnquers que va fer construir Franco per protegir-nos d’una possible invasió per mar, que sort que no ens va intentar envair ningú per mar perquè no ens en hauríem sortit. Darrere del búnquer es veu el port de Llançà i més enllà el cap de Creus. Al davant, tot el Mediterrani. M’agrada anar-hi cap al tard, quan ja no fa tanta calor i el cel i el mar van canviant de color a mesura que el sol s’acomiada darrere de l’Albera. M’assec a la gandula de pedra, admiro el paisatge i obro un bon llibre. És com un ritual.

Llegir és una altra manera de viatjar i, si el llibre és bo, pot arribar a ser una experiència igual d’intensa que voltar pel món. Es pot llegir en qualsevol lloc, però fer-ho davant d’un bon paisatge amplifica el plaer de la lectura. Aixequeu els ulls després de llegir una bona frase i respireu fondo mirant el mar. Segur que sense adonar-vos-en se us dibuixarà un somriure als llavis. És un acte reflex.

Si voleu provar-ho, hi esteu convidats. És un servei públic. Us recomano la gandula de la dreta del tot, és la més tranquil·la. Gràcies per tot i bon viatge.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF