LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (24)

El metge de Jaipur

Jaipur. L’home que curava “el mal del turista”

Si mai teniu ganes de sentir-vos observats, aneu a l’Índia. Els indis senten molta curiositat pels estrangers i no tenen cap mania de posar-se davant d’ells, mirar-los amb deteniment i escoltar divertits l’idioma que parlin. Passa constantment perquè als carrers de les ciutats índies sempre hi ha una gentada. El que a Catalunya seria una manifestació multitudinària, allà és el pa de cada dia. La majoria són homes sols que no sembla que tinguin res més a fer que deambular i mirar. Primer incomoda però després aprens a conviure amb la multitud i fins i tot amb l’exèrcit de nens que t’ofereixen souvenirs a les zones turístiques.

A l’Índia, doncs, la pressió demogràfica no és un concepte científic, són els milers de persones que t’envolten en tot moment. Tot va bé mentre hi ha espai per a tothom, però quan és un lloc petit, la cosa es complica. A l’estació d’Amber, al Rajasthan, esperàvem un tren que ens havia de portar a Jodhpur. Nosaltres érem quatre i els indis uns quants centenars. Tothom estava tranquil fins que va aparèixer el tren. Famílies senceres carregades de paquets i de menjar van assaltar literalment els vagons per assegurar-se un lloc.

En un primer moment vam quedar paralitzats davant de la violència de l’escena, fins que vam entendre que si no lluitàvem per entrar ens quedaríem fora. A empentes i rodolons vam aconseguir encabir-nos per la porta, nosaltres i maletes, però per trobar un seient hauríem d’haver tret els ganivets i tampoc calia. El tren va engegar ple fins al capdamunt. Al cap d’una estona va passar com va poder el revisor i va descobrir que havíem comprat bitllets de primera classe. Veient el panorama vam desestimar la possibilitat de moure’ns, però l’home va insistir i ens va conduir, passant per sobre de persones i farcells, fins al primer vagó que era, esclar, el de primera classe. Era tan atrotinat com els altres però en aquest encara quedava una mica de tapisseria en els seients i hi havia uns petits ventiladors al sostre que no feien més que remoure un aire respirat moltes vegades. Vam compartir el viatge i una mica de seient amb una família que anava a un casament d’uns parents llunyans. Es lamentaven que no coneixien ni el nuvi ni la núvia però no van fer cap escarafall quan ens van explicar que els nuvis tampoc es coneixien entre ells.

La realitat de l’Índia és massa complexa per entendre-la durant un viatge d’estiu. És un país ingovernable on les desigualtats són tan extremes i la misèria tan present per tot arreu, que un només pot fer el cor fort per compensar la sensació constant d’impotència.

Veient com està el país, no és bona idea posar-s’hi malalt, però a mi em va passar. Vaig fer-me el valent i vaig menjar de tot i força fins que vaig tenir un atac de disenteria. Quaranta graus de febre, vòmits i diarrea, tot a l’hora. Va ser a Jaipur. L’anomenada Ciutat Rosa va ser per a mi la Ciutat Borrosa. Els medicaments que portàvem no em feien res i vam haver de buscar un metge. Preguntant vam arribar fins a una casa amb un pati molt gran ple de tota mena de trastos abandonats i una vaca. Allà vivia el metge. Em va fer estirar en una llitera rovellada i tronada que hi havia enmig del pati. Va preguntar què em passava. Va fer unes comprovacions oculars i va dir sense cap emoció: “Té el mal del turista”. Em va donar exactament cinc pastilles i l’endemà tornava a ser jo. No ho va dir, però per la cara que va fer se li va entendre perfectament que estava fart de turistes delicats que no podien menjar res com déu mana.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF