Publicitat
Publicitat

On s’amaguen les creadores de sèries?

Només 3 de les 19 ficcions produïdes per TV3 els últims 10 anys han sigut ideades per dones

Les sèries de TV3 dels últims 10 anys creades per dones es poden comptar amb els dits d’una mà (i encara en sobren dos). Entre el 2006 i el 2016, la televisió pública ha emès 19 sèries de producció pròpia, de les quals només tres tenen alguna presència femenina entre les persones que n’han elaborat la idea original. Aquest desequilibri, però, no passa només a Catalunya. Els creadors de les sèries internacionals més conegudes són també aclaparadorament masculins.

Seguint amb el cas català, les tres úniques ficcions de TV3 encapçalades per dones els últims anys són Infidels, creada per Laia Aguilar, Eva Baeza, Javier Olivares i Núria Parera; La Sagrada família, ideada per Anna Rosa Cisquella, Lluís Arcarazo i Lluís Bozzo, i Kubala, Moreno i Manchón, impulsada per Anaïs Schaaff i Javier Olivares. 39+1 es va inspirar en una novel·la escrita per una dona, Sílvia Soler, encara que la idea original de la sèrie és d’Albert Plans. En els tres casos anteriors, a més, les creadores formen part d’un equip en què també hi ha alguna presència masculina. A diferència d’altres produccions com Merlí, Polseres vermelles o El crac, en què el seu creador és un únic home, els últims 10 anys no s’ha desenvolupat cap ficció encapçalada per una dona sola. Segons les dades de Guionistes Associats de Catalunya (GAC), un 66% dels socis són homes enfront d’un 34% de dones. Tot i aquesta majoria masculina, si la realitat fos proporcional a aquestes xifres, entre tres i quatre sèries de cada deu haurien de ser creades per dones.

“Hi ha un grau de desconfiança cap a les dones a l’hora de cedir-los tasques de responsabilitat”, lamenta la guionista i professora del màster en gènere i comunicació de la UAB, Carmen Fernández Villalba. Si bé la dramatúrgia catalana contemporània ha experimentat els últims anys un increment de la presència femenina, aquesta tendència encara no s’ha traslladat a la ficció audiovisual. “La nostra roda gira més lenta que la del teatre”, admet el president del GAC, Marçal Cebrián, que atribueix aquesta absència a una falta de regeneració del sector. “Hi ha un grup molt reduït d’homes que creen les sèries a Catalunya i acostumen a ser sempre els mateixos. Són guionistes que van començar fa 25 anys i que, al llarg d’aquest temps, s’han encarregat de la majoria de projectes”, assenyala Cebrián. En aquesta línia, la cap de coproduccions i ficció de TV3, Susanna Jiménez, reconeix que anualment reben “entre 10 i 20 projectes de sèries” i que “la majoria són ficcions firmades per homes”. Jiménez diu que no sap quins són els motius que expliquen aquest fenomen i afirma que, a l’hora d’escollir un projecte, es basen “en l’interès de cada proposta i no en el gènere de l’autor”. Amb tot, diu que els agradaria “rebre més projectes de ficcions firmades per dones”.

Si bé els equips de guionistes estan bastant equilibrats en termes de gènere, a les dones els resulta difícil assolir el següent pas i poder assumir tasques de responsabilitat com ara la creació de projectes. “Sovint els que manen són homes, i això condiciona”, assenyala Fernández Villalba, que també considera que “falta ambició i un punt de gosadia de les guionistes”. Així mateix, el president del GAC apunta que al sector “li costa arriscar-se i donar responsabilitats a gent desconeguda”, de manera que la possibilitat de tirar endavant una sèrie queda lluny si no s’és un creador conegut “que aporta certes garanties”. Malgrat que en altres països d’Europa i als Estats Units els guionistes també són majoritàriament homes, les dones han guanyat pes. Ficcions com Orange is the new black, Anatomía de Grey, Girls i Unbreakable Kimmy Schmidt, entre d’altres, han fet créixer l’empremta femenina en les produccions audiovisuals dels últims anys.

Tot i això, el panorama a Catalunya no és absolutament desolador. “Les coses estan començant a canviar i hi ha indicis d’una regeneració entre els creadors”, detalla Cebrián en referència a ficcions amb noms nous com Cites, de Pau Freixas, i Pop ràpid, de Marc Crehuet. En paral·lel, algunes sèries com La Riera han notat un creixement de la presència femenina. La telenovel·la va ser una idea original de David Plana, però en les últimes temporades la direcció argumental ha recaigut en Eulàlia Carrillo i Eva Baeza. Es tracta d’alguns passos que transporten el sector de la ficció televisiva cap a un escenari més divers i menys enganxat a un entorn eminentment masculí.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF