Us esperen 15 hores de directe. Com ho afronteu?
Núria Solé: La manera correcta d'afrontar-ho, segons m'han explicat els companys, és anar pas a pas, de mitja hora en mitja hora, i no pretendre pensar a les 10 del matí en el que passarà a les 12 de la nit. És com una marató de córrer: els professionals l'afronten així, i crec que hem de fer una cosa similar.
Roger de Gràcia: Em fa molta il·lusió, però també molt respecte. Això sí, a mesura que fem assajos em vaig tranquil·litzant. Al principi pensava: "Ostres, 15 hores!", i ara ja he començat a pensar pas a pas. Però encara no estic tranquil del tot.
A l'últim capítol de La meva, gravat durant La Marató de fa un any, deies que no et veies presentant-la!
R.G.: L'hi vaig preguntar al [Ramon] Pellicer i vam riure: "Ha, ha, tu a La Marató, imagina't!" I mira, som aquí. Però bé, supercontent. Com a mínim em va servir per viure-la, perquè, encara que fos des del darrere, les 15 hores sí que les vaig fer!
Veniu de dos registres molt diferents. Us sabreu complementar?
N.S.: La gràcia és precisament aquesta, complementar-nos. L'any passat l'Ariadna [Oltra] i l'Òscar [Dalmau] feien una parella molt similar. Suposo que jo hauré de fer un pas endavant en alguns aspectes i el Roger haurà d'anar enrere, i ens trobarem al mig. Espero que fem una bona combinació i que trobem entre els dos el to just en cada moment.
¿La clau és combinar els moments més divertits amb els dramàtics?
N.S.: Jo no utilitzaria la paraula dramàtic. Hi ha persones que vindran a explicar el seu cas, però cap entrevista serà dramàtica, perquè no és el que busca La Marató. La Marató busca donar un missatge d'esperança, mostrar la valentia de la gent que explica com ho viu i que el seu exemple serveixi a altres malalts.
R.G.: És cert. Abans de veure els vídeos dels testimonis pensava que això seria un drama, però després et queda la sensació que són persones que transmeten coratge. I això és el que mou la gent a participar, més que el drama. En tot cas, crec que al principi del programa està molt separat què és seriós i què és divertit, però a mesura que van passant les hores es barreja tot: al que és dur hi poses una mica d'humor, i al que és d'humor hi poses sensibilitat.
N.S.: En això ens ajuda molt el guió, que està molt ben pensat i estructurat. L'equip ja fa mesos que hi treballa perquè hi hagi un equilibri.
¿Us heu hagut de documentar molt per arribar a dominar el tema de les malalties neurodegeneratives?
R.G.: Sí i no. Nosaltres no som experts, conduïm els experts. Hem de tenir un coneixement bàsic, esclar, i ens hem reunit molts cops perquè ens expliquessin què és una neurona i com funciona. Però hem de tenir un coneixement general per conduir el coneixement específic.
N.S.: Seria ridícul pensar que sabrem molt de malalties neurodegeneratives. Tenim uns conceptes bàsics relativament ben apresos que ens han de servir perquè d'altres s'expliquin.
Us preocupa el marcador?
R.G..: Som conscients que serà difícil arribar a la xifra de l'any passat, perquè el càncer és una malaltia que afecta moltíssima gent. Potser el tema d'aquest any toca menys gent, potser mobilitzarà menys gent. Però imaginem que l'any passat no s'hagués arribat a 12 milions: aconseguir-ne 8 seria una barbaritat!
N.S.: No és una resposta institucional: ho creiem així. Pretendre arribar a una xifra concreta no s'ha fet mai ni crec que s'hagi de fer. I avui en dia no pots demanar res més que el que la gent pugui donar.
