‘Joc de trons’ per a la generació selfie

BarcelonaAbans de les deu del matí una cua d’unes quaranta persones espera pacientment davant del Museu Marítim que s’obrin les portes d’una exposició que els permetrà entrar en el món de Joc de trons, el fenomen seriòfil amb una base de fans devots d’abast mundial. Tots ells van comprar les entrades fa un mes, tot just quan es van assabentar que Barcelona acolliria l’estrena mundial de la mostra. Molts han vingut vestits amb les seves millors gales: samarretes amb frases mítiques de la sèrie, com “ You know nothing, Jon Snow ” (No saps res, Jon Neu), o referències als seus personatges preferits, com la Mare de Dracs.

Si l’exposició de Joc de trons s’havia de fer a Barcelona, pocs llocs millors per organitzar-la que a les Drassanes, un edifici amb una majestuositat i èpica que s’adiu a la perfecció amb aquesta sèrie sobre lluites de poder, intrigues de palau i assassinats sense ni un gram de compassió. La mostra arriba en un moment de pausa per als seguidors de la sèrie: al juliol es va emetre la setena temporada i la vuitena i última no s’estrenarà fins d’aquí a dos anys. És la producció estrella de la HBO, que ha aconseguit uns beneficis rècord gràcies a ella.

El mòbil sempre a la mà

“Els que venim el primer dia som un friquis”, exclama la Carla, que, acompanyada de la Sara i el Carles, no ha deixat de fer fotos durant tot el recorregut. No és l’única que en fa. Si hi ha una constant entre el públic de la mostra és l’ús incessant de la càmera del mòbil, un apèndix que no deixen anar en cap moment. El fenomen no és nou -en altres exposicions també es constata la dèria per immortalitzar-ho tot-, però els responsables de la mostra de Joc de trons no perden l’ocasió per fomentar-ho. Cada sala té el seu espai interactiu perquè els visitants, un públic força transversal que inclou des de famílies fins a grups d’amics adolescents, visquin la ficció de ser un dels seus personatges preferits.

Petits i grans esperen el seu torn per empunyar l’espasa d’Arya o la de Ned Stark. Quan els toca, no ho fan de qualsevol manera: miren les fotos que hi ha en exposició i intenten imitar la intensitat de Ned, interpretat per Sean Bean, o l’audàcia de la seva filla petita. Posen individualment, de dos en dos o fins i tot acompanyats d’un nadó de tres mesos que observa amb estupor el món que l’envolta. Qui sap si el nen acabat de néixer té fusta per dirigir els Set Regnes.

La següent parada és terrorífica: la Sala dels Rostres, on es concentren milers de cares amb els ulls tancats esperant per ser utilitzades per algun dels membres del Homes sense Rostre. Pocs visitants renuncien a jugar amb les pantalles que permeten afegir-se a la paret. Foto de la cara i, ràpidament, foto amb el mòbil per veure com llueix entre la resta de rostres impenetrables.

Els mòbils tampoc deixen de funcionar quan els visitants entreveuen l’esquelet d’un cap de drac. Com si fos una presa de caça, la bèstia apareix com a rerefons de les selfies de visitants orgullosos de ser a prop d’un dels elements cabdals de la ficció. Els telèfons també funcionen a ple rendiment quan els visitants s’endinsen en el Mur. Sense cap mena de vergonya, es llencen a la instal·lació que permet recrear un ascens a la paret de gel: s’estiren a terra i s’agafen a unes cordes lligades a un tronc. Per obra i màgia d’una mirall situat al sostre, els visitants es veuen escalant en condicions meteorològiques extremes.

Tot i la quantitat de gent, visitar l’exposició no resulta especialment angoixant. Els responsables de sala escalonen les entrades en intervals de sis minuts, el temps que dura el vídeo inicial, un espècie de tràiler de la sèrie que posa el visitant en situació i l’èpica necessària per sentir que formes part de l’univers de George R.R. Martin.

La importància dels detalls

Tot i que la part interactiva és la més vistosa, hi ha qui prefereix quedar-se embadalit davant dels vestits i les armadures que es poden veure. Hi ha el vestit de casament de Margaery Tyrell, la mà d’or de Jamie Lannister o els vestits espectaculars de Daenerys Targaryen i Missandei. En Peter és un dels visitants que ha quedat fascinat per la roba dels personatges de la seva sèrie favorita. Amb el seu mòbil fotografia cada petit detall: ara una agulla de pit, ara una sivella. Ho fa amb meticulositat, com si estigués preparant un catàleg de consulta. És d’Eslovàquia i ha vingut expressament a Barcelona per visitar l’exposició, per a la qual va comprar les entrades fa un mes. Tant ell com la seva companya es dediquen a confeccionar vestuari i no volen perdre l’ocasió de prendre nota d’unes obres que admiren.

Per a l’Alejandro, el gran al·licient de la mostra és l’ambientació. “Poder veure de primera mà el grau de detall amb el qual es treballa el vestuari és increïble”, assegura, una opinió que secunda la seva parella, la Lilly, que afegeix que la mostra ha complert les seves expectatives.

Els vestits serveixen com a excusa per especular amb possibles noves trames de la sèrie i per deixar clares fílies i fòbies. Davant de la vestimenta de Varys (Conleth Hill), l’assessor que canvia de fidelitats segons d’on bufa el vent, una noia li pregunta al seu acompanyant “I aquest, quan se’l carregaran?”

El passeig per les diferents zones de l’exposició serveix per constatar que la seriofília està provocant que els espectadors tinguin un garbuix de noms i actors al cap. En una de les pantalles hi apareix el príncep Oberyn, interpretat per Pedro Pascal. Fa, però, molt de temps que l’actor d’origen xilè va deixar de ser l’hereu Martell: ara gairebé tothom l’identifica amb l’agent Peña de Narcos, tal com s’afanya a recordar una dona mentre assenyala el televisor.

Un tron per dominar el món

Just quan les esperances de seure a l’emblemàtic Tron de Ferro comencen a esvair-se, una cua -la més llarga de tota l’exposició- anuncia l’arribada del gran moment. Sí, tothom que vulgui pot seure en el desitjat seient reial i fer-se una foto oficial, que després podrà comprar per 15 euros. És el mateix preu de l’altra foto oficial de la mostra, la que es fa just a l’inici de l’exposició, on un croma permet que els visitants caminin entre dracs sense haver-se de preocupar perquè aquests els rosteixin amb una flamarada. Tothom és extremadament pacient i educat, no hi ha queixes tot i l’estona d’espera.

L’última parada de l’exposició és la sala del marxandatge, un espai tan o més gran que els que es dediquen al material real i original utilitzat a la sèrie. Samarretes, mapes, tasses i fins i tot peluixos en forma d’ous de drac fan les delícies dels fans de la sèrie, que no poden evitar fer-hi un cop d’ull mentre mediten si compren o no la foto al Tron de Ferro.

Aquí, en comptes d’armadures i espases hi ha una profusió incomprensible de bufandes, un peça de roba que no forma part del vestuari habitual de Jon Neu ni en els moments de més fred polar al Nord, ja que prefereix optar per les estores de l’Ikea, tal com vam saber aquest estiu. De color groc i vermell, el producte estrella de la botiga efímera recorda més Harry Potter que Joc de trons. Per un moment, el visitant no sap si deu lleialtat a la casa Lannister o a Gryffindor.

En l’última parada de l’exposició, els visitants aprofiten per fer les seves valoracions. N’hi ha de meravellats, d’altres que s’han quedat amb ganes de més, i alguns que aprofiten per fer la carta als Reis: “M’hauria agradat que hi hagués algun actor”.

Qualsevol racó és susceptible de ser el rerefons d’una foto de record, encara que sigui una tanca publicitària d’una companyia telefònica que ofereix la sèrie en el seu servei de televisió per cable. Davant d’una Daenerys gegantina, un noi es fa una foto simulant un petó, el comiat fins que torni a arribar l’hivern.