D urant el segle XX, la tecnologia d'imatge del cinema va evolucionar considerablement, però el so no ho va fer gens ni mica: fins als anys 70, totes les pel·lícules portaven un únic canal de so, de qualitat equivalent a les emissions de ràdio en AM. Afortunadament, quan George Lucas es va posar el 1975 a produir el primer episodi de La guerra de les galàxies , va considerar que les naus dels rebels i l'Estrella de la Mort travessant la pantalla mereixien anar acompanyades d'un desplaçament del so -tot i que, en realitat, a l'espai exterior només hi ha silenci-. I es va posar en contacte amb Ray Dolby per demanar-li una solució.
Dolby, un dels enginyers més prestigiosos del món de l'àudio, era conegut pels seus sistemes de reducció de soroll de fons en enregistraments analògics en cinta magnètica: el Dolby B, que portaven pràcticament totes les platines de casset, i el Dolby A, per a aplicacions professionals. Els dos aplicaven el mateix principi: amplificar els sons aguts abans d'enregistrar-los per poder atenuar-los juntament amb el soroll de fons en el moment de l'audició.
Gràcies a l'ús del Dolby A en els estudis de producció, Dolby es va introduir en el sector cinematogràfic i va començar així una successió de sistemes per anar incorporant més i més canals d'àudio a les pel·lícules, tant per exhibir-les en sales comercials com per visionar-les a les llars, distribuïdes per antena, en suport físic (primer en VHS, després en DVD) i en fitxers digitals. Primer es va incorporar l'estèreo, després es va generar un canal central per als diàlegs i un altre d'efectes per als altaveus del darrere. El 1992, amb la digitalització, també es van fer estereofònics els efectes, dividint en dos el canal posterior. I el 2010 Toy story 3 va ser la primera cinta produïda amb so 7.1: vuit canals d'àudio, separant també els subgreus en esquerra i dreta. James Cameron va arribar a mesclar Avatar amb 11+1 canals, va fer proves amb 13+1 i altres directors van experimentar amb 23.1 canals. Arribats a aquest punt, els productors van dir prou: com que no totes les sales de cinema estan equipades de la mateixa manera, la diversitat els obligava a crear massa versions de la banda sonora, els efectes sonors no s'apreciaven igual en totes les butaques de les sales i en alguns DVD no s'entenien els diàlegs dels personatges. Alguns cineastes, com Woody Allen, es negaven a rodar amb so envoltant, mentre altres, com Peter Jackson, es queixaven que les seves obres no sonaven igual al cinema que a l'estudi.
A Dolby es van proposar resoldre el problema i ho van fer tornant a partir de zero. El resultat és el nou sistema Dolby Atmos, que l'any passat es va començar a instal·lar en sales de cinema de tot el món. Atmos permet enviar una pista sonora diferent a cadascun dels altaveus de la sala, fins a un màxim de 64 canals separats. La seva característica més visible -o, en aquest cas, audible- és l'ús d'altaveus al sostre, a més dels que hi ha al darrere i als costats de la pantalla i a les parets laterals i posteriors. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'espectador senti, per exemple, el so de la pluja, o els passos de l'assassí al pis de dalt ben bé a sobre seu.
Però la característica més important de Dolby Atmos és que independitza la mescla d'àudio de la sala on s'escoltarà. El tècnic de mescles situa virtualment els sons en la posició desitjada, i és l'equipament del cinema el que s'encarrega de repartir-los en temps real als altaveus corresponents. D'aquesta manera, amb una única mescla s'obté l'efecte òptim en cada sala, sigui quina sigui la mida, la disposició de les butaques i la quantitat d'altaveus que tingui.
He comprovat el resultat amb l'escena dels peixos voladors de La vida de Pi i amb la persecució de cotxes de Bruce Willis pels carrers de Moscou a Un buen día para morir , però el que em va impressionar més va ser un enregistrament -sense imatges- dels sons de la jungla, on el simple brunzit d'una mosca em va enganyar prou per intentar espantar-la amb la mà pensant que era de debò. L'efecte és tan natural que, segons Jaume Puig, consultor de Dolby, el públic que en sales convencionals es queixa d'un volum sonor excessiu no ho fa en les projeccions Atmos.
Alguns dels elements del sistema Atmos estan desenvolupats per l'empresa IMM Sound de Barcelona, sorgida de la incubadora Barcelona Media de la UPF i que Dolby va comprar fa un parell d'anys. Toni Mateos, un dels seus responsables tècnics, apunta un aspecte prometedor de la tecnologia: inicialment s'ha aplicat a l'exhibició en sales de cinema, però el sistema matricial de distribució dels sons en temps real permetrà també gaudir-ne en instal·lacions domèstiques i fins i tot en dispositius mòbils.
A Catalunya hi ha quatre sales equipades per projectar amb Dolby Atmos: els multicinemes dels centres comercials Diagonal Mar (Barcelona), Splau (Cornellà), Parc Vallès (Terrassa) i Espai Gironès (Salt). Generalment són les de tipus premium , on l'espectador paga un suplement per disposar també de butaques més còmodes. Cal comprovar abans que la cinta estigui gravada amb Atmos: la primera va ser Brave , de Pixar, i aquest any el sistema es farà servir en 7 de cada 10 pel·lícules produïdes als EUA; dels títols recents en porten Oblivion , Elysium i Pacific Rim , entre altres. Malauradament, malgrat l'origen parcialment català d'Atmos, encara no hi ha cap cinta doblada al nostre idioma que en porti.
