LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES
Efímers 19/07/2014

Un malentès a la riba del Titicaca

PERÚ/ BOLÍVIA La Mare de Déu i l’osset de peluix

i
Xavi Coral
3 min
Al davant del Santuari de Copacabana, el dia de la festividad de la Mare de Déu de  la Candelaria, el 5 d’agost, gent de tota la regió li ofereixen una joguina que representa el que ells voldrien que els ajudés a aconseguir.

El Titicaca era el llac més fàcil de recordar quan estudiàvem geografia a l’escola. Cada cop que el professor pronunciava aquest nom escatològic, la classe reaccionava amb murmuris i somriures per sota el nas. El cas és que fent bromes la informació quedava gravada en la memòria fàcilment. Avui en dia hi ha alguns experts en educació que defensen l’assimilació de coneixements a partir d’associacions d’idees que siguin fàcils per als alumnes. Potser es van inspirar en la seva experiència quan estudiaven els llacs del món a l’EGB.

Però tornem al Titicaca. Fa frontera entre Bolívia i el Perú, és el llac més gran de l’Amèrica del Sud i el llac navegable més alt del món, és a 3.800 metres d’altitud. A més de navegar per les seves aigües i veure l’illa del Sol, la de la Lluna i les restes antiquíssimes que s’hi conserven dels imperis Tiahuanaco i Inca, el viatger també pot aprofitar per fer una visita a la Mare de Déu de Copacabana a la riba del cantó bolivià. En realitat la Mare de Déu és la de la Candelaria però com que és al poble de Copacabana n’ha agafat el nom. Es venera des del 1583.

Hi vam arribar un 5 d’agost, just el dia de la seva festivitat. És tot un esdeveniment. El mercat del poble s’omple dels ponxos multicolors dels indígenes i de tota mena de mercaderies que s’escampen per terra. Però el que crida més l’atenció són els característics bombins que porten les dones. No està gens clar com aquest barret que va inventar el 1850 el segon comte de Leicester a Londres va arribar al cap de les bolivianes. Se sap que a principis del segle XX el portaven els treballadors anglesos que construïen el ferrocarril a Bolívia, però per explicar com va passar d’ells a elles només hi ha llegendes. La més estesa és que un fabricant de barrets tenia un excedent de producció i per donar-li sortida va convèncer les dones indígenes que si se’l posaven serien més fèrtils. Potser sí. El cas és que se’l van posar i no se l’han tret mai més. Són les paradoxes divertides del nostre món. Un barret que a Anglaterra és només d’ús masculí s’ha convertit en la màxima expressió de feminitat a l’altiplà andí.

El centre de la festivitat de la Mare de Déu de la Candelaria és al Santuari de Copacabana. No cal preguntar on és, només cal seguir les riuades de pelegrins. Vénen de tota la regió i, per molt vells que siguin, tots porten a la mà una joguina. Un cotxe, una casa, un tractor, una nina, feixos de bitllets de broma, una vaca de plàstic... No entens per què fins que no entres a l’església. S’agenollen davant la Mare de Déu i li mostren el que voldrien que els ajudés a aconseguir. El capellà beneeix cada un dels desitjos i marxen contents i convençuts que es complirà.

Va ser dins del santuari on hi va haver un malentès divertit. Entre els turistes que fèiem fotos hi havia un americà que portava un ós de peluix. Nosaltres l’havíem conegut el dia abans en el vaixell on havíem fet una excursió pel Titicaca. Era un noi de Boston molt alt, molt gras i molt extravertit. Viatjava sol i cada vegada que feia una foto hi posava l’osset de peluix per deixar constància que ell també hi era. Aquell dia també el portava a la mà i, esclar, els bolivians se’l miraven i l’assenyalaven sense parar de riure. Primer no ho enteníem, pensàvem que es reien de la seva corpulència i patíem per si el noi s’acabaria enfadant. Però de seguida ho vam entendre tot. Els bolivians es pensaven que l’americà portava a beneir el seu osset de peluix i no entenien què coi en faria d’un ós de veritat quan la Mare de Déu de la Candelaria li concedís el desig.

stats