LLETRES NEGRES I DIES BLAUS

Les envestides de la passió i la literatura entre consignes polítiques

CARRER D’ARTÀ

Aprofitant que el poeta mallorquí Hilari de Cara i Casaleiz ha estat guardonat aquesta setmana amb el premi de poesia Carles Riba 2014 (per un original titulat Refraccions ), és un bon moment per comentar el seu darrer llibre publicat, Carrer d’Artà, també un recull de versos, que aquest passat estiu es va endur -de Cara està on fire - el premi de poesia mediterrània Pare Colom i que va aparèixer ja fa uns mesos a la col·lecció ‘La Fosca’, de Lleonard Muntaner Editor.

Resumint, si és que no és indecent resumir la poesia, Carrer d’Artà ve a ser un compendi de les grandeses i misèries d’aquest “miracle atroç de ser de carn” que a tots ens marca i defineix. Tot i que, per la proximitat de la veu que ens parla (amb un to que no estira ni cerca persuadir, sinó que embolcalla) i per la naturalesa discursiva de molts dels poemes, la impressió inicial sigui que ens trobam davant d’una expressió densa del que sol anomenar-se poesia de l’experiència, diria que la qüestió no és tan senzilla. La poesia d’Hilari de Cara té, en aquest volum, qualque cosa d’íntimament confessional, però alhora està recoberta per un vernís de simbolisme -quotidià, sempre ran de terra- i per davall la recorren uns corrents subterranis propers al dirty realism nord-americà -recordem que de Cara visqué diversos anys als EUA, on va fer de professor d’institut, i que coneix bé la literatura d’aquell país.

Un dels aspectes més interessants de Carrer d’Artà són el ritme cabdalós i la textura carregada de la majoria dels poemes, que en ocasions resulten sensuals i molt hospitalaris -“Tànit de vasta anca”…- i en altres són difícilment penetrables i, fins i tot, inquietants -“De què serveix acaronar voltors / vestits com àngels?”-. Homogenis en la forma i el fons, la cinquantena de poemes que formen el volum s’obstinen a expressar, explorar, recordar i evocar incansablement uns mateixos temes: la feliç agressivitat de la passió sexual, la força del desig, els paisatges de Manacor… Tampoc no hi falta un aire agònicament crepuscular: “Ja he deixat de cercar-te capvespres / i nits, i grat a la calç de les parets el fong balder dels morts”.

QUAN SOBREN LES BANDERES

Totes les cròniques que vaig llegir de la cerimònia de lliurament dels premis Sant Jordi i Carles Riba, entre altres, destacaven les reivindicacions polítiques que varen fer els dos premiats protagonistes de la nit. Joan Carreras, guanyador del Sant Jordi, va reivindicar “urnes i independència”, mentre que Hilari de Cara va apel·lar a la construcció de “la República dels Països Catalans” i va acabar el seu discurs amb un fort “visca Catalunya lliure!”. Per si això fos poc, la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, va acabar de donar a la nit un to molt més polític que literari quan va renyar CiU i ERC perquè no es posen d’acord en l’etern tema de la llista única. Personalment, podria subscriure (amb matisos) les dues declaracions esmentades, però cada vegada m’inquieta més aquesta invasió del simbolisme polític i la revindicació ideològica en esdeveniments que són, en principi, purament literaris. I això val tant per a les festes grosses -per exemple la del lliurament del premi Prudenci Bertrana, on l’any passat hi havia una senyera monumental damunt l’escenari- com per als actes més discretets, on no és gens infreqüent veure impartir conferències o presentacions de llibres -novel·les, poemes, contes, receptes de cuina- asseguts en taules quadribarrades. ¿És saludable i útil, tot plegat? És obvi que la cultura catalana, per culpa dels afanys exterminadors de l’estat espanyol, fa molts de segles que no pot ser normal i, per tant, no es pot permetre el luxe d’actuar com si no hi hagués res a reivindicar, però justament per això un dels seus reptes és no deixar-se arrossegar pel corrent de l’anomalia. I supeditar la literatura a la política en l’acte literari estrella de l’any -per dir-ho segons el clixé- és molt anòmal.

Qualcú pensarà que m’estic posant en mode Pablo Iglesias, secretari general del nou partit anomenat Podemos (poner al día el PSOE), el qual diumenge passat, en el seu míting a Barcelona, va dir que “sobirania no és el color de les banderes, sinó ser sobirà per decidir sobre la sanitat pública”. I no: no es tracta de fer distincions puristes entre política i cultura, ni encara menys es tracta de bunqueritzar-se en obsoletes i incòmodes torres de vori. Però d’un excés de politització i ideologia, sovint en degenera un indigest patrioterisme, mortal o, si més no, esterilitzant.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF