Misc 01/06/2013

Silenci! Gay Talese està treballant

Pere Antoni Pons
3 min

El silencio del héroe , molt ben traduït per Damià Alou, és una mostra variada, brillant i prou exhaustiva del periodisme esportiu de Gay Talese (Ocean City, Nova Jersey, 1932). El recull inclou una trentena llarga de textos. El més antic és del 1948 i va aparèixer en la modesta revista de l'institut on estudiava l'autor. El més recent és del 2012 i va sortir publicat a la mítica The New Yorker . Els altres van veure la llum a les pàgines del New York Times , on Talese va fer de reporter esportiu després d'haver-hi treballat durant uns anys com a noi dels encàrrecs, i a la revista Esquire . Tant els articles breus de joventut com els reportatges-perfils extensos que van donar-li fama, demostren que ens trobem davant un mestre del periodisme: pacient i sagaç a l'hora d'observar la realitat; perspicaç, clar i original a l'hora d'explicar-la.

Talese és considerat el pare del Nou Periodisme: és una paternitat que ell nega, o que assumeix a contracor. Deixant de banda les etiquetes, no hi ha dubte que Talese va ser un dels primers a incorporar al periodisme les eines i les tècniques de la narrativa de ficció, el tret principal del periodisme modern. Tant és si retrata l'ambient del vestidor de l'equip de futbol americà de la Universitat d'Alabama com si conta la trobada entre Muhammad Ali i Fidel Castro a Cuba: distribueix la informació per escenes, reprodueix els diàlegs amb fidelitat però també amb intenció narrativa, construeix els personatges per explorar-los més a fons i fa descripcions que van més enllà de l'objectivitat rutinària. Els textos de Talese, igual que les millors obres del Nou Periodisme, demostren que la vida i la realitat són més vives i reals -també més comprensibles- quan prenen forma de relat.

Talese ha repetit, del dret i del revés, que allò que ha caracteritzat la seva llarga trajectòria és la curiositat. Se li nota. I el més interessant és que mai no és una curiositat freda, purament analítica. Al contrari: el periodisme de Talese, sempre formal i elegant, és instintivament empàtic, humanista. Per això mai no es deixa endur per l'èpica fàcil de l'esport i, en canvi, en mostra els aspectes més secrets i propers. Les grandeses i les misèries, sí, però també les rutines i la vulgaritat, que sovint són tan apassionants com les anècdotes més vibrants i dramàtiques. Destaquen, en aquest sentit, els breus retrats que fa dels secundaris de l'esport: l'àrbitre de boxa que no vol tenir amics per protegir la seva integritat, una troupe de nans que es dediquen a la lluita lliure, el dentista que fabrica els protectors bucals dels boxejadors, el cronometrador dels combats, el ferrer que forja i repara les ferradures dels cavalls als concursos d'hípica…

Tanmateix, són els textos llargs -lluny de la notícia d'actualitat, entre el perfil i el reportatge- aquells en què Talese més pot lluir-se. El rey en la mediana edad , sobre Joe Louis, i El silencio del héroe , sobre Joe DiMaggio, són memorables. No són els perfils de dos mites caiguts, ni de dos déus en hores baixes, sinó de dos homes que ho van ser tot en la boxa i en el beisbol, respectivament, i que ara han de fer uns esforços enormes per ser simplement normals, com velles andròmines encara venerades però que ja no fan gaire servei. També són magnífics els articles sobre el gran boxejador Floyd Patterson, patològicament torturat pel sentit del ridícul, la vergonya i la timidesa. Només un gran periodista com Talese podria fer la semblança d'un gran campió dels pesos pesants que resultés, alhora, entranyable i estremidora.

stats