Dave Gibbons
Visita fugaç a Barcelona de Dave Gibbons, un dels il·lustradors de superherois més celebrats. Va presentar la reedició de la seva obra mestra, els Watchmen (DC Comics), superherois jubilats, despietats, malparits, fatxendes, violents, criminals. Els guions d'Alan Moore i els seus dibuixos, a mitjans de la dècada dels 80, van revolucionar el contingut del món del còmic. A la Fnac hi havia de tot: els típics malalts de Saló del Manga però també adults formats que n'entenen el valor polític i sociològic.
Watchmen va sorgir dels neguits humans de Moore i de Gibbons, més que de la dèria pel món dels superherois. Gibbons va explicar que, mentre feien Watchmen , parlaven cada dia cinc hores per telèfon: l'un viu als Estats Units i l'altre a Anglaterra. Però en comptes de parlar del còmic parlaven de tot el que els preocupava de la vida. La majoria de preguntes sobre Watchmen van girar entorn el personatge Rorschach, un feixista i justicier despietat fill d'una prostituta que fascina els lectors. La màscara de Rorschach són les imatges abstractes del test homònim. Gibbons assegura que les formes que va projectant a la màscara les va crear llançant tinta sobre el paper, sense cap idea prèvia. Gibbons va revelar que la pel·lícula Watchmen , en què la màscara de Rorschach muta constantment, segueix fil per randa els seus esbossos, tal com van sortir de la improvisació. Va detallar que Rorschach representa el subconscient humà i va admetre que, sempre que un fan se li acosta amb una còpia de la màscara per demanar-li un autògraf, passa por.
Gibbons també ha dibuixat superherois estrelles com Superman i Batman. Va dibuixar capítols de Superman per a l'editorial DC a partir del 1984. Els editors van decidir que s'encarregaria de donar vida al superheroi més famós amb només 20 minuts de conversa. Arran del seu èxit amb Watchmen , Gibbons va poder col·laborar amb el gran tòtem dels escrits dels còmics de Marvel, Frank Miller. Es van conèixer prenent copes a Londres. Gibbons recorda que Miller era un caos, que funcionava segons inspiració momentània, "com un músic de jazz". Per contra, Gibbons assegura que Moore és un cas oposat, és meticulós de mena i ho prepara tot amb detall, "com un compositor que té tota la partitura al cap".
