Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Crònica dels anys de basarda

Pere Rovira, exquisit poeta i a qui hem de agrair les seves exemplars versions de Pierre Ronsard ( Les roses de Ronsard , Proa, 2009) i de Charles Baudelaire ( Vint-i-cinc flors del mal , Universitat de Lleida, 2008), i guanyador del premi Ciutat de Barcelona amb la seva primera novel·la, L'amor boig (Proa, 2007), ens ofereix a Les guerres del pare un fresc de la Catalunya rural de la postguerra, la del seu poble natal, Vila-seca de Solcina, transmutat aquí en Riba-seca, i un relat d'iniciació i fascinació.

La nova novel·la de Pere Rovira és una reivindicació de la pobresa enfront de la misèria. La pobresa com a territori comú on s'aplega la resistència d'uns personatges que no tenen la dignitat com a única arma, uns personatges que "anaven cap a la pobresa, però no volien perdre l'humor". I no perdre l'humor és l'únic que pot plantar cara a la misèria econòmica i moral que de sobte escanyarà els habitants de Riba-seca quan acabi una guerra que deixarà el país esterilitzat i dessecat. Però Rovira no pretén passar comptes amb el franquisme, ni amb el règim ni amb la societat que en naixerà. En aquest sentit, la seva posició és semblant a la de Javier Pérez Andújar a Paseos con mi madre (Tusquets, 2011), on es nega el pus de la ferida de la societat franquista caminant pels vessants de les crosteres, intentant trobar pell sana per sobreviure, i en ambdós casos la pell que es troba és la del pare, una personalitat d'una peça que Rovira converteix al seu llibre en una figura mítica que dignifica tot allò que toca.

La mentida, base literària

Des del principi, el pare queda identificat amb la seva professió: la de baster, i en majúscules en sentirem a parlar durant tot el llibre. El Baster és, també, qui defineix el destí literari del fill, quan a les tertúlies que es feien a la seva botiga es distingia entre la "mentida fomentada i la mentida intolerable"; i les que es fomentaven eren les mentides artístiques, impossibles, les mentides lúdiques; és a dir, la mentida entesa com la base fonamental de la literatura, com la primigènia capacitat de fabulació. I aquí és on s'hi afegirà una altra influència determinant: la del mestre franquista que, entre la morralla del que els ensenyava, feia dictats als alumnes utilitzant Don Quijote , que és l'altra influència omnipresent a Les guerres del pare . Perquè Rovira no recrea el seu temps amb la concisió que comentàvem no fa gaire al parlar de Passi-ho bé, senyor Chips , de James Hilton (Viena, 2012), una petita joia que deixa un gran pòsit, sinó que opta per l'extensió: la novel·la té gairebé 500 pàgines, una llargària que no sempre va en el seu benefici. Rovira no disposa el material al voltant d'un nucli dramàtic del qual irradiï la resta, sinó que acumula episodis que no sempre tenen el mateix interès. Si la figura del Baster i d'alguns dels seus companys queden perfectament dibuixades (després de llegir les primeres pàgines), d'altres queden més borroses, com la de la mare, per exemple, i és una llàstima que el personatge més emocionant del llibre, el jugador homosexual Josep Ramon Foix, no surti fins gairebé a la pàgina 400.

És com si la fascinació que Rovira sent per la figura del pare, tal com confessava en una entrevista en aquest mateix diari, l'hagués enlluernat a l'hora de posar una mica d'ordre a la narració, que esdevé més crònica que novel·la, un efecte que potser l'autor ha pretès de manera conscient, i que en certa manera justifica a les últimes pàgines, quan fa la següent afirmació: "Així és també com s'ha d'escriure, al costat de la vida, acompanyant-la i recuperant-ne. Respirant. El secret és respirar. [...] Respirar temps. És el que faig ara; respiro temps viu, temps passat, amarats l'un de l'altre". I nosaltres l'acompanyem en un viatge en què la paraula aconsegueix no poques vegades l'alquímia de l'emoció.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF