Les set vides de Vladímir Putin

MoscouVladímir Putin es prepara per celebrar la victòria als comicis d’avui, que l’han de catapultar sis anys més a la presidència de Rússia després d’una campanya curta però efectiva. Va entrar a l’escena preelectoral el dia 1 de març amb un discurs a la nació especialment bèl·lic en què va presentar míssils invencibles i potents complexos balístics per deixar clara la capacitat militar de Rússia davant dels possibles enemics. Mentre alguns espectadors quedaven embadalits per les novetats armamentístiques, d’altres es dedicaven a comptar les vegades que el president tossia i els mesos que fa que té la veu mig refredada, o discutien a les xarxes socials si Putin estava malalt o nerviós. A Rússia, cada vegada que la salut de l’home fort mostra algun signe de feblesa s’obren molts interrogants. A més, Putin, que té 65 anys, sempre ha projectat la imatge de ser una persona que està en plena forma, practica diversos esports, no fuma i beu molt poc.

Omnipresència

Avui Putin té la victòria assegurada, però sí que havia de fer campanya perquè la gent vagi a votar: com més participació hi hagi, més legítima serà la seva victòria. Els carrers i institucions oficials de Moscou estan inundats de cartells de la Comissió Electoral Central que insten la gent a anar a votar, però costa trobar propaganda d’algun candidat en concret.

Aquesta setmana l’agenda del cap del Kremlin ha estat plena d’actes en què se l’ha vist pròxim amb els ciutadans en uns moments en què es viu un greu conflicte diplomàtic amb el Regne Unit que probablement no afectarà els resultats d’avui. S’ha reunit amb treballadors del sector agrícola i amb personal mèdic, ha assistit a la cerimònia de comiat del popular actor Oleg Tabakov, ha participat en el fòrum “Rússia és un país de possibilitats” i ha visitat Crimea, que va ser annexionada a Rússia ara fa quatre anys, un fet que sens dubte ha contribuït a mantenir l’alta popularitat de Putin.

Reivindicació patriòtica

El Putin president s’ha adreçat a tots els electors amb un vídeo en què demana a la gent que vagi a votar “pel futur de la gran i estimada Rússia”, i el Putin candidat es presenta amb l’eslògan Un president fort, una Rússia forta. Promet impulsar projectes juvenils, continuar explotant els hidrocarburs de l’Àrtic, augmentar els recursos a la salut pública, facilitar els crèdits per als negocis i millorar les infraestructures.

L’era de Borís Ieltsin

Aquesta setmana Putin ha recordat els seus inicis al poder durant la visita que ha fet al Daguestan, la república veïna de Txetxènia que ara està relativament estabilitzada però que durant anys ha sigut un focus important d’insurgència islamista. Precisament la invasió del Daguestan, l’agost del 1999, per part d’islamistes radicals va ser la primera operació que va haver d’afrontar Putin, que acabava de ser nomenat primer ministre pel president Borís Ieltsin. Unes misterioses explosions aquella mateixa tardor en edificis d’habitatges de diverses ciutats russes, en les quals molts experts veuen l’ombra de l’FSB, van servir com a pretext per iniciar la segona guerra txetxena i reconquerir el territori rebel.

Autoritari i centralista

A partir d’aleshores la carrera de Putin va ser meteòrica: aquell personatge desconegut per al gran públic que havia treballat a l’administració de Leningrad, espia del KGB a l’època soviètica i que el 1998 va arribar a dirigir l’FSB (l’estructura hereva del KGB) era presentat per la propaganda oficial com l’home que salvaria Rússia del terrorisme i del caos a què s’havia vist abocat el país després de les reformes neoliberals posteriors a la desintegració de la Unió Soviètica.

President en funcions primer i elegit el març del 2000, de seguida va apostar per crear un estat fort, centralitzat, amb límits a la premsa; va començar la lluita contra els oligarques més influents en política, va anular les eleccions populars dels governadors i va fer altres reformes per crear una forma vertical de poder.

La fortalesa del petroli

En política exterior, els primers anys era més aviat proeuropeu i parlava de l’eix París-Berlín-Moscou, però a la Conferència de Seguretat de Múnich del 2007 va marcar un punt d’inflexió condemnant obertament el món unipolar que estaven intentant crear els Estats Units. Putin se sentia fort, perquè aquells anys que portava al Kremlin havien anat acompanyats d’una pujada dels preus dels hidrocarburs que va contribuir a treure Rússia de la forta crisi amb què se la va trobar el 1999. Putin també estava preocupat per les revolucions de colors, democratitzadores i amb influències occidentals, que havien sotragat l’espai postsoviètic.

Connivència popular

Durant aquells anys hi havia una mena d’acord tàcit entre la població i el poder: seguretat, estabilitat i possibilitats de prosperar econòmicament a canvi de tenir menys llibertats polítiques. Del 2008 al 2012, quan Putin va cedir el càrrec a Dmitri Medvédev perquè la Constitució li impedia ser president més de dos mandats seguits, a Rússia hi va haver un cert optimisme que el país anava cap a la modernització i cap a l’obertura democràtica. Aquestes esperances es van veure frustrades a finals del 2011, quan els dos líders van escenificar un canvi de càrrecs i hi va haver grans protestes opositores.

La figura de l’enemic

A mitjans dels anys 2000 Putin va començar a utilitzar molt el recurs de l’enemic exterior, fictici o real, que moltes vegades és l’OTAN, i que vol destruir Rússia. Aquesta tàctica li ha funcionat molt durant l’últim mandat, que ha estat marcat per un fort bel·licisme -la guerra d’Ucraïna, la participació russa a la guerra de Síria, el rearmament, el foment d’un patriotisme militarista- que ha donat ales a Putin i que ha tornat a situar Rússia en l’arena internacional. A l’interior del país, però, cada vegada són més evidents els signes d’estancament.