Una relació més nostàlgica i enverinada que no pas especial

Mentre eren al sopar de gala, 'The Sun' va publicar l’entrevista en què Trump acusava May de “trencar” el Brexit

Sarah Sanders, la cap de premsa de la Casa Blanca, penjava ahir a mitja tarda, al compte oficial de Twitter, una imatge de Donald Trump assegut a la butaca de Churchill a Chequers, la residència oficial de camp dels primers ministres del Regne Unit. Trump potser va poder sentir en la pròpia pell el pes o els coixins de la història mentre el fotografiaven, amb posat ufanós, com es mostra habitualment.

La nit anterior el president també va fer una altra passejada per la vida i els hàbits de Churchill. El sopar de gala que li va oferir Theresa May va tenir lloc al magnífic Palau de Blenheim, al comtat d’Oxford, l’indret on va néixer el gran mite de la política britànica del segle XX. Va ser justament mentre Trump i May sopaven salmó i altres viandes que The Sun van publicar l’entrevista en què el president nord-americà acusava May de “trencar” el Brexit. Una granada de mà que va esclatar abans de les postres. Tot plegat molt poc diplomàtic, gens apropiat per a dos països que es vanten contínuament -sobretot Londres- de mantenir una “relació especial”.

Va ser precisament Winston Churchill qui, poc després de la Segona Guerra Mundial, va encunyar el terme “relació especial” per referir-se al conjunt de vincles entre Londres i Washington. És, ras i curt, un tòpic recurrent de la premsa i fins i tot de la historiografia britànica. S’invoca sempre i s’empara, òbviament, en raons culturals, de llengua, d’història comuna.

Continuarà sent així? Quan el maig del 2011 el president Barack Obama va viatjar per segona vegada al Regne Unit -el primer cop va ser per a una cimera del G-20-, la visita va tenir caràcter d’estat. Pompa i circumstància, la reina fent-li tots els honors i amistat, i companyonia personal entre David Cameron i Obama, que van servir ells mateixos, arromangats, una barbacoa a l’anomenat Jardí de la Rosa del 10 de Downing Street. Va ser, llavors sí, una “relació especial”. Molt.

Trump no ha gaudit d’aquest tracte exquisit, malgrat que ahir va fer un te amb la reina, una trobada que Fox News difondrà a tort i a dret per tots els Estats Units.

El que potser també mostrarà -i si no ho fa Fox News ho farà la CNN- és la manifestació multitudinària que ahir al centre de Londres hi va haver contra Trump. Multitudinària i extraordinària. Perquè, a més de comptar amb la presència de desenes de milers de persones, també hi havia Jeremy Corbyn, que un dia pot ser primer ministre. Esclar, Corbyn, cap de l’oposició laborista, és considerat un radical. Però també va aplegar l’anterior líder laborista, Ed Miliband i, encara més sorprenents, l’anterior vicepresident del govern, Nick Clegg. Ni Clegg ni Miliband són gens radicals. Ni tan sols Corbyn. De fet, l’únic que ho és, és Trump, que no creu en el concepte de “relació especial” entre Londres i Washington, per més que li agradi seure i sopar on ho havia fet Winston Churchill.

Ho escrivia feia poc en un article el professor Scott Lucas, especialista en estudis americans de la Universitat de Birmingham. “Si parlem de relació especial, és entre les agències britàniques i nord-americanes. Els serveis d’intel·ligència o el Foreign Office i el departament d’Estat. Trump no creu en cap aliança amb el Regne Unit. La seva principal aliança ara és amb Putin”. A Brussel·les, Trump va dir sobre Putin: “No és el meu enemic, és el meu competidor”. Un nou ordre, sens dubte. I els britànics, descol·locats, apel·lant a la idea del vell lleó. Poc més que nostàlgia del passat.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF