ÀFRICA
Misc 05/03/2016

La pobresa ‘se’n va’ amb aigua potable

Hi ha experts que vinculen la millora social amb les inversions petites en infraestructures i no amb el PIB

Marta Rodríguez
3 min
Pobresa a l'Àfrica

BarcelonaL’Àfrica continua sent la regió més pobra del món, però en els últims anys dos terços dels 33 països analitzats han millorat en l’anomenat índex lived poverty, que valora no només criteris d’ingressos sinó també l’accés als serveis més bàsics. Investigadors de l’Afrobaròmetre, una institució panafricana que examina els problemes del continent, han conclòs que en el període 2014-2015 hi ha més gent amb “prou menjar, aigua potable, medicines i atenció sanitària, ingressos per sobreviure i prou combustible per cuinar”. Amb tot, gairebé la meitat dels enquestats afirma que no té prou menjar, aigua o metges al seu abast. Tres quartes parts, a més, no han disposat en algun moment de prou ingressos per a les despeses diàries i quatre de cada deu tampoc no han pogut encendre el foc per cuinar.

Les conclusions del baròmetre són un petit pas, admeten els autors, però una bona notícia perquè per primer cop, diuen, els creixements que reflecteixen les dades macroeconòmiques d’aquests països (molts són rics en primeres matèries explotades per empreses transnacionals) tenen una traducció en el dia a dia de la ciutadania.

El 2014, segons dades del Banc Mundial, l’economia africana va créixer el doble que la mitjana mundial. Set dels deu països que més van créixer són del continent. Però no ha servit per cobrir necessitats tan bàsiques com potabilitzadores o cables elèctrics per portar llum a habitatges i negocis, que poden aportar riquesa. Què ha passat a Cap Verd, un dels estats on més s’ha reduït aquesta classe de pobresa, que no hagi passat a Libèria? “Les petites infraestructures”, responen.

A Cap Verd el govern va aprovar el 2013 un ambiciós pla de sanejament per a tot el país que ha portat millores en el clavegueram, la recollida de residus o la gestió de l’aigua. Perquè les illes exportugueses, de fet, tenen una renda per càpita coincident justament amb la mitjana continental (6.520 dòlars) però retalla més pobresa que la resta. A l’altre extrem, a Libèria, malgrat que el PIB ha crescut en un 3,7% en set anys, és on més s’han deteriorat els criteris de l’índex de pobresa.

Els governs africans inverteixen molt poc del seu PIB en aquestes infraestructures. Segons dades del Grup del Banc Africà de Desenvolupament, la transformació real de la societat africana requereix la inversió anual de 95.000 milions de dòlars en petites infraestructures. La realitat és que no passen dels 45.000 milions, una quantitat que equival a un 4% de la riquesa global, mentre que, per exemple, la Xina hi destina el 14%.

John Endres, analista independent a Sud-àfrica, coincideix amb el diagnòstic que fa l’Afrobaròmetre i apunta que estats amb un producte interior brut (PIB) altíssim, com Guinea o Angola, generen “molts ingressos” gràcies a les exportacions de petroli o altres recursos naturals valuosos, però a l’hora de la veritat aquests diners “no arriben a la població perquè s’inverteix només en les elits”.

En aquest punt és bàsic mirar directament cap a la corrupció, una plaga que òbviament no és patrimoni exclusiu africà. El president de Transparència Internacional, José Ugaz, afirma que aquesta és la “pitjor amenaça” del continent perquè “crea i augmenta l’exclusió i la pobresa”. Però les corrupteles d’un govern en una societat ja empobrida només empitjoren la situació social. Al motor econòmic que és Sud-àfrica estan pendents de si el president, Jacob Zuma -un antic lluitador contra l’apartheid i company de presó de Nelson Mandela-, tornarà part dels 13 milions d’euros que va desviar del pressupost públic per sufragar les despeses de la seva residència personal. Aquest cas és corrupció en majúscules en un sistema clientelista i corcat per dues dècades de poder d’un partit omnipresent en totes les administracions del país. Corrupció també ho són les quantitats que cada dia es paguen en suborns per coses tan bàsiques com una visita mèdica, un tràmit burocràtic o conduir i tenir la mala sort de topar amb un control policial. No són grans quantitats, però per a la població suposa en molts casos perdre bona part dels seus ingressos diaris. Transparència Internacional ha posat xifres a aquest altre flagell: 75 milions d’africans admeten que han pagat l’últim any alguna prebenda. Com la pobresa, la corrupció no és uniforme i Libèria, un altre cop, té el trist honor d’encapçalar el rànquing: set de cada deu ciutadans que han tingut algun contacte amb l’administració han hagut de gratar-se la butxaca per untar el corrupte. A Maurici o Botswana només un 1%, i al Senegal s’ha creat una oficina contra el frau. Hi ha llum al final del túnel.

stats