París i Berlín ja tenen una altra excusa. Les imatges dels canons d'aigua arrossegant els manifestants de la plaça Taksim, els 1.700 detinguts -alguns dels quals per haver donat suport a les protestes via Twitter- i el to abrandat d'un Recep Tayyip Erdogan desafiant la condemna del Parlament Europeu contra "l'ús desproporcionat i excessiu de la força policial" han arribat en el moment just. Fa tres anys que les negociacions entre Turquia i la Unió Europea per a una cada cop més hipotètica entrada dels turcs a la UE van embarrancar. I, precisament, aquest 26 de juny estava previst tornar a obrir converses. "No podem premiar Erdogan" amb una negociació, s'afanyava a sentenciar aquesta setmana el cap de la comissió d'exteriors de l'Eurocambra, l'alemany Elmar Brok, de la CDU d'Angela Merkel. Els governs alemany i francès -els dos grans estats que més s'oposen a una Turquia dins la Unió Europea en igualtat de condicions- han posat el fre.
A qui castiga realment una nova exclusió turca? Si alguna cosa han demostrat aquests divuit dies de protestes a la plaça Taksim -i a moltes altres ciutats del país- és que Turquia és molt més que l'autoritarisme d'Erdogan; que la polarització que provoca el primer ministre i la seva agenda islamitzadora no ha aconseguit eclipsar la modernització -no només econòmica- del país. Aquestes dues setmanes de mobilitzacions són fruit de la frustració, però també són la visualització d'una nova consciència democràtica, d'una societat civil amb ganes de comprometre's i de sortir a reclamar els seus drets.
El pols de Taksim és, a més, el primer gran desafiament al govern en dècades en què l'exèrcit turc no ha tingut cap paper. Turquia es tensiona per quin model de país vol ser, sense que hi hagi soroll de sabres de fons. Això és nou. És una altra mostra del camí que ja ha recorregut fins aquí.
La UE pot decidir ara si vol seguir quedant al marge o no d'aquest procés intern que viuen els turcs. Durant aquesta dècada al poder, Erdogan ha dissenyat una política exterior a mida per vendre la imatge de govern islamista moderat, que s'oferia de model per a les revoltes del nord d'Àfrica. Reforçat a l'exterior, i amb un creixement econòmic intern mentre Europa s'ofegava amb les successives onades de la crisi financera, Erdogan es permetia el luxe de menystenir el que aquesta Unió malalta li podia oferir.
És Brussel·les qui ha perdut fa temps capacitat d'influència a Turquia -i a tot el sud de la Mediterrània-. I cada cop que gira l'esquena a Ankara, Erdogan s'enforteix a l'est, amb noves relacions de conveniència que el converteixen en un soci clau pel pas dels hidrocarburs del mar Caspi o per l'aprovisionament dels rebels sirians.
Ara els Vint-i-set s'haurien de plantejar que no es tracta únicament de castigar la mà dura d'Erdogan, sinó de donar suport -més enllà de les paraules- a tots els que s'hi han enfrontat per exigir més democràcia.
