24/02/2018

La lliçó d’Al-Assad

4 min

De vegades el dolor emocional es torna físic. Congestiona els pulmons, oprimeix el pit i es transforma en una insuportable sensació de tedi i misèria. Observar els vídeos que arriben de Guta Oriental, versions dels quals haurien d’estar despertant les nostres consciències des de fa set llargs anys, desemboca a la tortura moral i anímica de saber que fracassem a l’hora d’aturar la violència, perquè el nostre silenci mata.

Les piles de cadàvers de nens, la impunitat dels agressors, la connivència internacional que tenen i la deshumanització d’un món que gira la cara a les matances agreugen l’angoixant i interminable calvari al país àrab, abandonat a bàrbars que tenen molts noms: Síria, Turquia, Rússia, l’Iran, els Estats Units, Israel, els Emirats Àrabs, l’Aràbia Saudita i els seus socis àrabs. El martiri de Síria només devora els que comprenen tot el que perd la humanitat quan ignora set anys de massacres.

Guta va ser un dels primers llocs a revoltar-se en resposta a les detencions d’adolescents a Daraa la primavera del 2011. El règim va reprimir aquelles protestes i les seves primeres deu víctimes van estendre la revolució impossible. A Guta, a deu minuts de Damasc, l’oposició es va fer forta i va arruïnar la façana de normalitat amb la qual el règim sirià venia -i encara ven- que no ha declarat la guerra contra la seva població sinó contra els terroristes.

Càstig col·lectiu i impunitat

El setge va començar el 2013 amb l’objectiu de ser una lliçó a tot el país, i va deixar la ciutat, abans amb dos milions d’habitants i avui amb 400.000 ànimes, sense aliments ni medicines. El silenci internacional va emparar el càstig col·lectiu i el règim, crescut d’impunitat, es va centrar a atacar les rutes de proveïment i les escasses clíniques, clandestines després de la destrucció dels hospitals. El resultat és un setge que ressuscita malalties bíbliques i mata de fam, fred i falta de medicines. El mateix que ja va passar a Alep.

Dos grups armats es van fer forts a Guta: l’Exèrcit de l’Islam i Failaq al-Rahman. Ells i el règim es reparteixen els guanys del contraban que entra mitjançant túnels. No obstant això, l’objectiu militar del règim no solen ser els combatents. Els terroristes de Guta són metges i infermeres, activistes i dones, nens i ancians que viuen en coves i soterranis per protegir-se dels més ferotges bombardejos aeris des de fa sis anys. Damasc els ha tornat a l’Edat Mitjana. I, com si no en tingués prou, el règim va posar a prova la seva impunitat llançant el pitjor atac químic del segle XXI: el gas sarín va matar més de 1.200 persones, bona part d’elles nens i nenes, i la comunitat internacional no es va plantar.

El segrest de l’ajuda humanitària

Els seus habitants se senten desemparats. L’ajuda només pot arribar amb autorització del règim, que amb prou feines concedeix permisos: si l’Unicef hi va poder entrar deu vegades el 2016, només ho va fer sis vegades en els deu primers mesos del 2017. I els preus del mercat negre són prohibitius: una bossa de pa costa tres euros (a Damasc, 15 cèntims). Un paquet de sal a Guta costa 140 vegades més que a la capital.

Quan no reben racions humanitàries, els habitants s’alimenten de les herbes que poden conrear. La ciutat va ser un oasi format al voltant del riu Barada, i per això allà es va fundar Damasc: per aprofitar la fertilitat de les seves terres. Fa temps que es van menjar tots els animals de la ciutat. S’estima que el 12% dels menors de cinc anys estan en un estat crític de desnutrició.

“Quina és la teva experiència de la maternitat quan no pots ni comprar un tros de galeta per al teu fill, o assegurar les seves necessitats més bàsiques perquè són massa cares, estan fora del teu abast o no existeixen pel setge? Quan menges en silenci, et sents com si estiguessis robant. Menges en silenci mentre ells dormen. Menges perquè ja no pots aguantar més la fam. Com vius quan has de mentir al teu fill, tractar de convence’l que els raves són en realitat pomes?”, explicava la infermera Bareen Hassoun, atrapada a Guta, a l’activista siriana Marcell Shehwaro.

Guerra sense llei

Guta mor de fam. Guta mor per falta de medicines. Guta mor sota tones de metralla. Flagrants violacions de les lleis de guerra que evidencien el fracàs de la comunitat de nacions i la falta de credibilitat de l’ONU. El comunicat emès per l’Unicef era estremidor:una sola línia en un foli en blanc. “No hi ha paraules que facin justícia a aquests nens assassinats, a les seves mares, pares i éssers estimats”.

Ja no hi ha paraules per descriure el que passa entre les seves runes, despulles d’edificis esventrats per les bombes, amb 400.000 espectres sobrevivint a l’inframon per decisió del seu president. No hi haurà paraules per descriure les massacres que ens esperen, ara que Damasc vol consolidar la seva victòria doblegant Guta, com cada reducte del país que va gosar demanar llibertats.

Hem fallat a Síria i hem fallat a la humanitat: en certa manera, ens hem fallat a nosaltres mateixos, inconscients que pagarem el preu de negar l’auxili a una població agredida. Les guerres són cícliques i cap país se n’escapa. Avui són els sirians, demà qui? Ara és tard per a tot, excepte per a les llàgrimes.

Fa set anys que sobren les paraules i falten les accions. El mal ha guanyat i n’hem sigut còmplices en permetre que les potències lliuressin els seus interessos sobre els cadàvers dels sirians, sobre un país convertit en un macabre tauler de joc. “No és una guerra, és una massacre”, deia un metge de Guta. Ho és des de fa set anys i la nostra indiferència dona ales a un dictador capaç d’aniquilar el seu poble per mantenir-se al poder. I promou una perillosa lliçó: els crims més abjectes queden impunes. Molts dictadors deuen estar prenent nota de la lliçó d’Al-Assad.

stats