OBSERVATORI DE L’EST

A l’Est ja no hi queda esquerra

El mig segle del maig francès fa inevitable rememorar la Primavera de Praga que va ser esclafada pels tancs soviètics. Un daltabaix geopolític, europeu, democràtic, però també una catàstrofe per a l’esquerra, que veia en el “socialisme amb rostre humà” una oportunitat de regeneració dels règims comunistes de matriu estaliniana.

L’estroncament de l’experiment marxista-leninista-democràtic a Txecoslovàquia marca el començament del final de l’anomenat socialisme real, que s’esfondrarà estrepitosament el 1989. Encara se’n pateixen les conseqüències. Hi ha realitats ben palpables, sobretot a l’Europa postcomunista, on l’esquerra està en procés accelerat de liquidació.

A la República Txeca i a Eslovàquia, hereves d’aquell 68 esperançador, la fase terminal s’ha expressat en les eleccions txeques d’octubre del 2017. La suma de socialdemòcrates i comunistes no arriba al 15%. Un 10% va votar el Partit Pirata, que les anàlisis i els pronòstics més rigorosos assenyalen com un poti-poti postideològic incapaç de plantejar canvis de contingut. A Eslovàquia, després de més dues dècades de refundacions, els socialdemòcrates governants s’han enfilat fins al 44% dels vots. Compte, però, perquè són resultats enganyosos. Darrere de la fusió de grups i del canvi de noms s’incubava una mutació ideològica: acostar-se al Partit Nacional Eslovac -l’extrema dreta- per si calia governar plegats.

Què és el que està passant? Es repeteix la fórmula de Vladimír Meciar als anys 90, inspirada en la coalició nacional-comunista sèrbia. La socialdemocràcia hongaresa no va arribar al 12% dels vots l’abril passat i viu els pitjors moments des que va renegar del comunisme fa tres dècades.

Molt millor ho tenen els socialdemòcrates de Romania -sempre amb possibilitats de governar sols o amb ajudes-, perquè des del primer dia de democràcia van saber reforçar els ancoratges a l’aparell de l’estat, que al capdavall es d’on provenien, tant en temps de Nicolae Ceausescu com del seu successor, Ion Iliescu. El pitjor dels malsons és el que viu l’esquerra de Polònia arran de les eleccions del 2015: el Partit Camperol només va aconseguir un escó, i l’Esquerra Unida, hereva dels comunistes, cap. I en va perdre 67.

Una carta premonitòria

El 1964, quatre anys abans de la Primavera de Praga, el comunistes polonesos Karol Modzelewski i Jacek Kuron van firmar una crítica i premonitòria carta oberta al Partit Obrer Unificat Polonès. La gosadia els va costar l’expulsió i tres anys i mig de presó. La carta denunciava les deformacions del socialisme real, preveia la crisi i el final de la dictadura i alertava del preu que es podia pagar: “L’imperialisme occidental intentarà aprofitar la nostra revolució per substituir la dictadura de la burocràcia per una dictadura dels monopolis. Res de bo”.

Vaig parlar amb Jacek Kuron poc abans de les eleccions del 1989 -pactades per quotes, no plenament democràtiques-, a les quals es va presentar com a candidat de Solidaritat. Vaig copsar satisfacció i una certa resignació: no s’havia equivocat. Efectivament no van arribar ni una democràcia plena ni una esquerra forta. La teràpia de xoc ultraliberal a l’Est va donar poc marge a aquelles societats per a la incorporació dels valors democràtics. Després, l’entrada a correcuita a la UE, el 2004, i la crisi econòmica del 2008 van fer la resta: aplanar el terreny per a l’arribada al poder de la dreta més conservadora disfressada de populisme.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF