ÀFRICA

Les guardianes dels goril·les de Ruanda

El país africà és un incipient destí del turisme de luxe gràcies a la conservació d'animals i la selva

Diuen que cal deixar set metres de distància entre els humans i els goril·les de muntanya, però el dia que l’Honorine Uwiragiye va anar a veure la família de goril·les que tenia assignada, el grup de goril·les, encuriosits, van caminar cap a ella. Potser van intuir que l’Honorine portava més de deu anys com a ranger cuidant girafes, zebres, elefants o rinoceronts a l’est de Ruanda, al parc d’Akagera. O potser volien assegurar-se que els prometia humilitat i respecte. Ella es va agenollar i va abaixar la mirada: havia de mostrar submissió davant l’enorme mascle de llom platejat de gairebé 200 quilos de pes. Els goril·les la van estar observant, i poc després, com si no hagués passat res, van tornar a fer la seva: tombarelles sobre l’esquena, mastegar tiges, fulles i arrels i desplaçar-se corrent entre les branques.

Els goril·les de muntanya són una espècie herbívora en greu perill d’extinció. La seva població s’ha vist molt afectada pels conflictes armats, la caça furtiva i la destrucció dels seus boscos. Actualment es calcula que hi ha només 1.004 individus, que viuen entre les muntanyes de Virunga, el grup de volcans que hi ha entre Ruanda, Uganda i la República Democràtica del Congo, i també al Bosc Impenetrable de Bwindi, al sud d’Uganda.

Al Parc dels Volcans, a Ruanda, cada dia de la setmana els rangers com l’Honorine pugen la muntanya, a entre 2.000 i 3.500 metres d’altitud, per passejar turistes i sobretot observar que tots i cadascun dels goril·les estan bé de salut. En total hi ha 308 goril·les censats: “Hem de prendre nota de tot. Si una femella està embarassada, ha nascut un goril·la o algun ha estat malalt encara hi posem més atenció”, detalla l’Honorine.

L’Honorine és una de les cinc dones entre el total de 134 guardaboscos que patrullen el parc. Dins del bosc els rols són rotatius, iguals entre homes i dones que han hagut de passar el mateix tipus de proves físiques per treballar al bosc. A Ruanda han aconseguit que gairebé ja no hi hagi caçadors furtius ni trampes per atrapar els goril·les, però cada dia un dels guardaboscos ha de portar un rifle sobre l’espatlla: “És per espantar els búfals de muntanya -explica l’Honorine-; si veiem que s’acosten hem de disparar ràpid contra el terra per foragitar-los”. L’encarregada de revisar les dades que recullen els rangers sobre cada goril·la és Elizabeth Nyirakaragire, la veterinària que porta més de 31 anys treballant al parc: “Els goril·les de muntanya estan en greu perill. Si no estan bé de salut treballo set dies a la setmana”, explica amb un somriure ferm.

Els goril·les de muntanya i els humans comparteixen el 98% dels gens i pateixen el mateix tipus de malalties. Si per exemple un turista té un lleu refredat no podrà pujar a la muntanya. Els serveis de salut dels pobles al voltant dels volcans també mantenen un contacte permanent amb l’equip de l’Elizabeth: “Si comença una epidèmia per als humans o per als goril·les, cal localitzar qui està malalt i posar els guardaboscos que calgui en quarantena. Hem d’evitar que humans i goril·les es transmetin malalties”, diu.

La cura d’aquests animals

L’Elizabeth, de 55 anys, ha de pujar muntanya amunt per tractar els seus pacients, i acostuma a trobar-s’hi problemes respiratoris, diarrees i sobretot traumatismes. “Sempre recordaré una femella que estava molt mal ferida i tenia els intestins sortits. No tenia clar si la salvaríem, però ho vam aconseguir i temps després va tenir un bebè. Em vaig sentir molt orgullosa”.

No és fàcil operar un goril·la de muntanya: s’ha de fer al mig del bosc i té la seva complexitat: “Cal coordinació, un grup de guardaboscos ha d’emportar-se els goril·les sans, despistar-los cap a una part del bosc. Els altres ens centrem a disparar i sedar el goril·la malalt i atendre’l abans que la resta de la família se n’adoni”.

Visitar els goril·les de muntanya és una experiència única que a Ruanda s’està dirigint al turisme de luxe. Més de dues dècades després del genocidi en què 800.000 persones van ser assassinades a cop de matxet en tan sols tres mesos el 1994, Ruanda s’ha convertit en el gran aliat regional de les potències occidentals, que han perdonat al president Paul Kagame la forta repressió i els abusos sota l’aparença d’una reconciliació ideal, obviant que també hi va haver hutus i twa entre les víctimes i no només tutsis. El govern treu pit pel creixement econòmic i una certa estabilitat política. En la radiografia d’aquest petit país, no obstant, no es pot oblidar que els crítics pateixen una forta repressió i persecució, com demostra el fet que la líder de l’oposició, Victoire Ingabire, és a la presó acusada de traïció, que no hi ha periodisme independent i que la llibertat d’expressió pateix greus atacs.

Mentrestant, al Parc dels Volcans, la població de goril·les va en augment, i també el turisme. “Estem contribuint a la nostra economia i també al medi ambient!”, exclama l’Elizabeth mentre es posa bé la jaqueta de camuflatge que porten els rangers : “De petita volia fer la meva contribució a aquest món, fer alguna cosa gran. Avui puc dir que he complert el meu somni”.

*Aquest reportatge ha tingut el suport de la African Great Lakes Reporting Initiative, una beca atorgada a Clàudia Prat per la International Women’s Media Foundation.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF