Una glopada d’aire fresc per a una institució en desprestigi

Els premiats amb el Nobel de la pau refloten la imatge de l’organització

Que aquest any el Nobel de la pau sigui un dels més merescuts dels últims temps arriba com un mannà del cel enmig dels nombrosos dubtes i el desgast que planen sobre la centenària institució. El premi a Denis Mukwege i Nadia Murad per la seva lluita contra les violacions com a arma de guerra s’ha convertit en una glopada d’aire fresc, un motiu per a l’esperança en el si d’una organització que, al llarg dels últims anys, ha vist com la seva pompa i prestigi s’anaven desinflant.

“Encara queda molt camí per córrer, però que per segon any consecutiu el premi estigui molt més alineat amb el que volia Alfred Nobel ens fa pensar en un canvi de tendència, una voluntat de prendre’s més seriosament la veritable finalitat per a la qual va néixer”, explica Fredrik S. Heffermehl en una entrevista amb l’ARA.

Aquest jurista noruec fa deu anys que batalla perquè el Comitè Nobel de Noruega, que cada any s’encarrega d’escollir el guanyador, segueixi els principis del fundador. Heffermehl ha portat la seva lluita fins al Tribunal Europeu de Drets Humans i l’any passat va aplegar les firmes de 18 acadèmics. “Si fem cas del que desitjava Nobel, l’objectiu final del premi hauria de ser l’abolició de totes les armes i la creació d’un nou ordre mundial, una fraternitat de nacions desmilitaritzades. Però durant massa dècades el comitè no ha respectat aquestes premisses”, lamenta.

Una de les omissions més sonades va ser la de Mahatma Gandhi, que mai va arribar a rebre el premi. I un dels casos més escandalosos va ser el del 1973 a Henry Kissinger, un dels presidents nord-americans més bel·licistes de la història. Més recentment també han sigut molt discutits els premis a Obama del 2009 i a la Unió Europea del 2012. Tampoc hi ajuda l’actual situació de la líder birmana Aung San Suu Kyi, que va rebre el Nobel l’any 1991 i a qui ara la comunitat internacional acusa de ser còmplice dels crims contra la minoria rohingya.

Heffermehl considera que moltes d’aquestes “errades” es deuen a la composició del comitè. Els seus cinc membres són escollits pel Parlament i tradicionalment solen reflectir els equilibris de poder de l’escena política noruega. “Durant molts anys els diferents partits han premiat alguns dels seus polítics més destacats donant-los un seient al comitè. I això és un greu error, perquè l’organisme hauria de ser lliure de qualsevol politització. Un fort condicionant en l’elecció de molts premis, per exemple, ha sigut la pertinença de Noruega a l’OTAN, una entitat als antípodes del que defensava Nobel”, destaca el jurista.

I no és l’únic crític. Aquests últims anys ha augmentat la preocupació entre l’opinió pública noruega sobre la necessària independència del comitè. Això explica que els seus dos membres més recents no tinguin un perfil estrictament polític, sinó més aviat acadèmic. En declaracions a aquest diari, Henrik Urdal, director del Peace Research Institute Oslo (PRIO), ho considera “un pas en la bona direcció, tot i que encara queda molt per millorar”.

Sigui com sigui, el premi de la pau no és la crisi més seriosa que viuen els Nobel. Molt més greu és la del premi de literatura, que sempre atorgava l’Acadèmia Sueca i que aquest any no es concedirà a causa del sonat escàndol d’abusos sexuals que fa uns mesos va fer caure la cúpula d’aquesta institució. Segons els experts consultats, que els fins ara intocables membres de la prestigiosa acadèmia hagin caigut de l’Olimp ha servit d’advertència als seus veïns noruecs, que per primera vegada en la història han entès que no són infal·libles i que ells també podrien caure.

Comparats amb aquests dos, els Nobels de medicina i química i física solen ser menys criticats. Però això no evita que, els últims temps, també estiguin sent observats més detingudament. Entre d’altres coses es critica que siguin massa personalistes i, per tant, que no reflecteixin la manera de treballar del segle XXI, en què la col·laboració entre diferents grups científics fa que la ciència avanci més de pressa.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF