AMÈRICA LLATINA

La falta de diners atura el canal de Nicaragua

Dues dones lideren el moviment de protesta contra una megainfraestructura impulsada per Ortega

A Francisca Ramírez no li va sorprendre que l’abril del 2018 el govern de Daniel Ortega respongués amb l’exèrcit a la primera revolta ciutadana, perquè des del 2013 els camperols i indígenes que s’oposen a la construcció del que havia de ser el canal alternatiu al de Panamà han patit en cos propi la brutal repressió del règim. Sis líders del Consell Nacional en Defensa de la Nostra Terra, Llac i Sobirania compleixen més de 200 anys de presó. Al setembre, per evitar ser una més de la llista de líders assassinats o segrestats, va decidir de sortir de Nicaragua amb la seva nombrosa família i es va instal·lar a Costa Rica, des d’on manté la bandera anticanal i anti-Ortega. “Els camperols que s’hi han quedat ens cuiden les terres per quan puguem tornar, en una gran mostra de solidaritat”, diu aquesta dona menuda que ha visitat Barcelona convidada per SOS Nicaragua i Feministes Autoconvocades.

Malgrat l’exili, la presó i la violència, a Ramírez se li il·lumina la cara quan explica que el canal ha quedat en via morta. Però tot i així evita donar la batalla per guanyada, perquè la llei 840 que avala el projecte encara està vigent. El matís l’aporta Mónica López Baltodano, mediambientalista i advocada de l’organització contra el canal. La lletrada denuncia que la gran infraestructura “no té cap justificació comercial” perquè no podria fer la competència a l’ampliat canal de Panamà. Però, a més, subratlla que no s’han fet les licitacions, els informes d’impacte mediambiental reglamentaris o la consulta prèvia a indígenes i camperols malgrat que la meitat del traçat afecta les seves terres.

La primera pedra

La vigília del Nadal del 2014, el president Ortega va posar la primera pedra del Canal Interoceànic. Més de 1.500 dies després, les obres ni han començat. Al principi el govern nicaragüenc va saber “vendre la il·lusió” del projecte com una sortida per “treure de la pobresa” la regió, i els residents s’ho van creure per a desesperació de l’advocada. Durant més d’un any López va recórrer les comunitats per convèncer-les que el canal era una “excusa” per “acaparar les terres”, trossejar-les i construir una desena de megaprojectes: ports esportius, complexos turístics, un llac artificial, un aeroport internacional, hidroelèctriques i una zona de 30 quilòmetres quadrats de lliure comerç. “El canal és la fusió dels interessos d’Ortega i el capitalisme salvatge”, apunta López, que acusa el president de “vendre’s el país”.

Al llibre blancque va publicar l’executiu, el canal s’explica en grans xifres, començant pel pressupost de 50.000 milions de dòlars i els 50.000 llocs de treball que es crearien. Els 278 quilòmetres de l’Interoceànic tripliquen la longitud del de Panamà i permetrien el pas entre el Carib i el Pacífic de vaixells molt més grossos. Segons el govern, 30.000 camperols haurien de marxar de casa, però per als afectats la xifra puja a 120.000.

El projecte està signat per HKND, la constructora xinesa amb seu a Hong Kong a la qual s’han donat en exclusiva les llicències, des de la planificació fins a l’explotació del projecte. Però HKND ha demostrat una evident incapacitat per reunir el capital i per descomptat que no complirà el calendari l’objectiu d’acabar les obres el 2020. És aquí quan Mónica López confia que podrà aturar definitivament un pla que, al seu parer, insisteix a convertir Nicaragua i l’Amèrica Central en un “sistema d’extracció trepitjant drets humans i espoliant comunitats”. Si no hi ha obres dins del termini, el projecte cau i sense necessitat que el govern indemnitzi.

Tot i que s’hi ha resistit fins que s’ha vist en perill real, l’advocada viu refugiada a Costa Rica. I això que els López Baltodano havien sigut una família de pedigrí sandinista, compromesa amb la revolució del 1979. A mesura que Ortega ha anat caient en l’autoritarisme, però, han estat assetjats i criminalitzats. López assegura que el president Ortega “odia els camperols” des dels anys en què s’enfrontaven a les guerrilles i que el règim oficialista “ha traït l’esperit de Sandino i Fonseca”, històrics revolucionaris.

Consciència tardana

Doña Chica, com coneixen Francisca Ramírez, mai va ser sandinista ni tan sols es va proposar liderar cap organització, però la militarització de Nueva Guinea arran del projecte del canal la va empènyer a la lluita. Els seus avis ja van formar part dels milers de pagesos que a mitjans del segle XX van ser desplaçats de la selva del Pacífic i obligats a començar de zero. Amb esforç, la tercera generació, explica Ramírez, va comprar terres i sobreviu amb una economia de subsistència. Fins que va arribar el projecte del Canal Interoceànic, que destrossava set àrees protegides, dues reserves de la biosfera i el llac Cocibolca. “La nostra és la gran reserva d’aigua de Nicaragua”, explica.

A la petita comunitat de la Fonseca la líder camperola recorda que la majoria va creure’s el missatge que el canal portaria progrés i benestar a una terra escassa de bones notícies, però les incursions de delegacions de funcionaris i enginyers acompanyats per militars aviat van crear recels i van fer que busquessin informació complementària. Era l’inici de la resistència comunal, perquè entenien que el canal era sinònim de ruïna econòmica i cultural, perquè haurien de deixar les terres i repetir la història dels avis.

Des del 2013 el moviment anticanal s’ha mobilitzat constantment i ha organitzat un centenar de grans marxes que han aconseguit reactivar la consciència de defensa del medi a les zones rurals, molt castigades durant els durs anys de la guerra. De fet, la mateixa Ramírez admet que ha sigut en aquests anys de revolta contra la megainfraestructura quan ha crescut la llavor de la revolta a favor de la democràcia i en contra de la violació dels drets humans que du a terme Ortega.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF