Què cal fer amb els europeus que han fet la jihad a Síria?

BarcelonaDesprés de cinc anys de combats, els jihadistes de l’Estat Islàmic estan a punt de perdre l’últim reducte de l’enorme territori entre Síria i l’Iraq en què havien proclamat el seu califat. La caiguda de la localitat de Baghouz, a la frontera entre els dos països, a mans de les milícies kurdes, que tenen el suport dels Estats Units, és qüestió de dies. El califat com a projecte d’un protoestat al cor del Pròxim Orient s’esvaeix, la qual cosa no vol dir que l’organització s’acabi, sinó més aviat que mutarà cap a una altra mena d’insurgència. I aquesta derrota militar planteja un problema imminent: ¿què cal fer amb les desenes de milers de combatents i civils que van ser atrets per la promesa d’Abu Bakr al-Baghdadi d'un estat on els musulmans podrien viure d’acord amb les seves creences? La resposta no és fàcil: entre els seguidors del Daeix hi ha combatents, però també dones i criatures, moltes de les quals han nascut durant el conflicte.

Segons el Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització, fins a 41.490 homes, dones i criatures de vuitanta països es van instal·lar al califat entre l’abril del 2013 i el juny del 2018. Entre ells, 5.904 són europeus occidentals: sobretot francesos (1.910), alemanys (960) i britànics (850). El problema s’havia d’afrontar tard o d’hora: de fet, centenars de jihadistes ja han tornat als seus països d’origen. Però la setmana passada el president nord-americà, Donald Trump, va posar el dit a la nafra quan va recordar que els kurds no podran continuar retenint els seus presoners: 800 homes, 700 dones i 1.500 criatures que han viscut durant anys sota el jou del califat. Trump reclamava als estats europeus que repatriïn els seus jihadistes si no volen que quedin lliures.

El dilema europeu

Bàsicament, fins ara les capitals europees han seguit la política de “mort el gos, s’acaba la ràbia”. Alguns més explícitament, com és el cas de França, que des del 2015 s’ha dedicat a “neutralitzar” els jihadistes francesos a Síria i l’Iraq matant-los en operacions militars, sobretot bombardejos aeris, una política compartida tant pel govern de François Hollande com pel d’Emmanuel Macron. Però l’amenaça de Trump els obliga ara a moure fitxa. O no. ¿És preferible que els jihadistes es quedin a Síria i a l’Iraq, afavorir el seu retorn controlat a Europa o detenir-los sistemàticament si retornen pel seu compte?

“La pregunta central és com ens enfrontem a individus que han crescut en les nostres societats europees: no van néixer monstres, s’han convertit en monstres entre nosaltres. Són ciutadans europeus i tenen dret a tornar als seus països, i els que hagin comès delictes han de ser jutjats”, apunta Moussa Bourekba, expert en radicalització del CIDOB. “A més, hi ha una qüestió pràctica: si el que es vol és garantir la seguretat, és millor que estiguin aquí controlats que no en un estat fallit des d’on es puguin desplaçar cap a altres escenaris de conflicte”, afegeix.

Aquest debat s’ha obert ara a la Gran Bretanya, on el 2017 l’estat va revocar la ciutadania a 104 britànics que tenien doble nacionalitat per tal d’evitar que poguessin tornar. Contra aquest criteri que ha aplicat fins ara el ministeri de l’Interior, els serveis secrets de l’MI5 argumenten que seria millor la repatriació per obtenir informació d’intel·ligència. El debat se centra ara en el cas de Shamima Begum, que va viatjar a Síria el 2015 quan tenia 15 anys amb dues companyes d’institut per unir-se al Daeix. La noia acaba de tenir una criatura en un camp de detenció dels kurds i ha demanat tornar a la Gran Bretanya. Londres també li ha revocat la nacionalitat, una decisió a la qual s’oposen la família i alguns diputats.

“El problema és què defineix un terrorista: ¿la seva ideologia o els seus actes?”, afegeix l’expert del CIDOB. “Els jihadistes han de ser repatriats, sotmesos a interrogatori i jutjats si han comès delictes. No hem d’oblidar que el 2011 hi va haver molta gent que va marxar a Síria pensant-se que se n’anava a defensar el poble sirià de les massacres d’Al-Assad. Que hi han anat metges, enginyers, infermeres. N’hi ha que van tornar totalment decebuts. No tothom hi ha anat a combatre ni a fer decapitacions. És un repte per als serveis d’intel·ligència i el sistema judicial”.

En el cas dels adults, els estats europeus han tingut diferents estratègies davant els que han retornat. França i la Gran Bretanya han tingut les polítiques més dures d’execucions sobre el terreny o d’impedir el retorn. Holanda i Alemanya, en canvi, han apostat més per investigar els retornats, valorant cada cas i derivant alguns dels retornats a programes de desradicalització, com Exit, que Berlín va concebre als anys 2000 per als joves afiliats a grups d’extrema dreta i que després es va aplicar als jihadistes. A Bèlgica els retornats també són portats davant del jutge, que envia només els implicats en radicalització i reclutaments a unitats penitenciàries especials, separades dels altres presos. Per a Lurdes Vidal, cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània, “cal tenir en compte que els retornats són una font d’informació extraordinària, i també més enllà del procediment penal hi ha un repte de reinserció social i de tractament de les víctimes: és el cas de moltes dones i les seves criatures. I, per això, calen recursos”.