OBSERVATORI DE L’EST

L’enigma Putin ja enfila el 2024

Tot just comença el seu mandat de sis anys i Putin ja fa moviments prou inquietants pensant en la seva successió el 2024. Successió que és tant com parlar del futur de Rússia, i per això fa capficar els analistes i fa perdre la son en algunes esferes de l’establishment rus. La paraula enigma comença a circular com en els millors temps soviètics. ¿Putin té al cap algun pla detallat i amb noms? ¿Amb quins ritmes ho faria saber? Cap d’aquestes qüestions es plantejarien si el sistema rus fos democràtic, però el règim que lidera Putin és tot un exemple d’autoritarisme postdemocràtic amb mecanismes constitucionals més per guarnir que no pas per garantir. Els think tank observen els moviments dels nuclis de poder del putinisme, des dels oligarques de tota mena fins als sivolikí, la gent que té la força, és a dir, el kagebisme i els seus satèl·lits. D’entrada sembla clar que Putin ha engegat una operació de recerca de talents, de captació de joves tecnòcrates que seran els encarregats de modernitzar l’economia i entre els quals hauria de sorgir l’anhelat successor. Una operació semblant a la que va impulsar Stalin entre 1930 i 1940 quan es va proposar la industrialització forçada del país posant-hi al capdavant capatassos disposats a tot: de la intriga a treure la pistola.

L’operació que promou Putin es més benigna però els objectius són equiparables: transformar el model productiu i alhora assegurar un lideratge fort de recanvi. Últimament els analistes no perden de vista Anton Vaino, el cap de l’administració presidencial, un càrrec d’un organisme que és molt més que el cap de gabinet d’un president o d’un primer ministre occidental. A la Rússia de Putin l’administració presidencial és hereva directa de l’aparell del politburó del PCUS i, per tant, és tot un submon de poders grans i petits. Des que va ser nomenat l’agost del 2016, Anton Vaino no ha deixat des ser una incògnita. ¿És un polític o un tècnic? El seu nomenament mateix dona pistes si es té en compte a qui substituïa: ni més ni menys que a Serguei Ivanov, un íntim de Putin, un amic, però també un polític. I potser l’atribut de Vaino que més interessa a l’amo del Kremlin és el seu perfil de fred tecnòcrata capaç de seduir-ne d’altres.

Un mandat de per vida?

Fins ara han sonat noms de possibles candidats a hereus, i n’hi ha algun que manté la posició, com ara Aleksei Diumin, exguardaespatlles del president, exviceministre de Defensa i actualment governador de Tula, una de les regions clau del complex militar industrial. Es dona per fet que Diumin està fent mèrits d’accés, potser al Kremlin, potser fins i tot al càrrec de president. Però més enllà de noms i de proclamacions successòries a mitjà termini, els think tank descarten que es repeteixi una operació com la del tàndem amb Dmitri Medvédev: primer nomenat vicepresident, després president però amb Putin de primer ministre i després primer ministre quan Putin decideix el 2011 tornar a ser president. El que no descarten els que es dediquen a barrinar és que si Putin no acaba de trobar un delfí que li agradi podria moure peces jurídiques i fer que la Constitució li asseguri un mandat indefinit com ha fet el president xinès, Xi Jinping. Al capdavall, Putin només veu en les eleccions un fet instrumental, com les veia Stalin quan deia que el més important no és qui vota sinó qui compta el vots.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF