ELECCIONS PRESIDENCIALS

Els dos Brasils, cara a cara a les urnes

La minoria rica es desplaça en helicòpter en un país amb 208 milions d’habitants, la majoria pobres

Agents de seguretat privats custodien l’entrada de l’edifici residencial. Tenen aparença de paramilitars. Alts, forçuts i cabells rapats. Sota la camisa, porten armilles antibales. Van armats, però sense fer-ne ostentació. Per accedir a l’edifici, cal identificar-se i dir a qui es vol visitar. Llavors s’han de travessar dues tanques de ferro forjat de diversos metres d’alçada i una porta de vidre a prova de bales. Falta un últim pas, l’ascensor. Només funciona amb l’empremta dactilar. Almenys es tarda deu minuts a superar tots els obstacles per arribar a la planta 23 de l’edifici, on hi ha un pis de més de 600 metres quadrats. Allà la vista panoràmica del barri del Morumbi, a la zona sud de São Paulo, s’estén fins a l’horitzó.

La seguretat és una obsessió dels brasilers superrics. Una casta formada per 162.500 persones, segons dades del New World Heath, que conformen el vèrtex superior d’una piràmide social fracturada en un país de 208,7 milions d’habitants on els desfavorits són especialment pobres, i els rics, exageradament rics: es mouen en cotxes blindats a prova de bala o fins i tot en helicòpter. De fet, São Paulo s’enorgulleix de ser la ciutat amb la flota més gran d’aeronaus del món, per davant de Nova York i Tòquio. Cada 45 segons n’aterra un a la capital financera del país.

Demà aquests dos Brasils estan cridats a les urnes per escollir un únic president, malgrat que rics i pobres pertanyen a mons completament diferents. El favorit a les enquestes és l’exmilitar homòfob i classista Jair Bolsonaro, representant de la minoria benestant.

30.000 euros al mes

Vitor Nascimento -nom fictici “per motius de seguretat”, diu- em rep amb un somriure al pis de 600 metres quadrats de l’edifici-fortalesa. Té 22 anys i s’acaba de graduar en economia en una de les millors universitats del Brasil, on la seva família ha hagut d’abonar religiosament una mensualitat d’uns 1.200 euros durant cinc anys. Alguns dels crèdits els va fer a les universitats de Colònia (Alemanya) i San Diego (Estats Units), també tot pagat pels seus pares. Mentre estudiava, ha sigut becari durant gairebé dos anys en un banc d’inversions, on ara el contractaran. La renda de la seva família és de més de 30.000 euros al mes, gràcies al càrrec directiu que el seu pare ocupa en una companyia minera i la franquícia de botigues de roba que gestiona la seva mare.

El patrimoni immobiliari de la família Nascimento inclou un apartament a la localitat de Belo Horizonte, al sud del país; una casa de platja en una urbanització privada al litoral nord de São Paulo, i un apartament a Miami.

Durant la setmana, al pis que tenen a São Paulo hi treballen fins a 20 persones al seu servei. És una cort que inclou dues empleades domèstiques, una cuinera, un xofer, una persona que fa la manicura, una perruquera, dos professors d’idiomes, dos de repàs per al petit de la casa, un més de música, el passejador dels dos gossos, una massatgista per als animalons, dos personal trainers, un professor de tenis, el sastre, la professora de pilates, el gerent encarregat de les finances de la família, els repartidors del supermercat...

Les activitats de lleure de la família també es realitzen íntegrament dins de la finca, que compta amb una piscina climatitzada, un gimnàs, una pista de tenis, una sala de cinema amb una pantalla gegant d’alta definició, estances per fer reunions i dos salons per fer-hi festes. És un micromon amb una realitat pròpia que desperta l’enveja de la classe mitjana brasilera, i és aliè a la crisi econòmica que fustiga el país des de fa cinc anys. “La meva vida és normal, no té res de diferent. Tot està condicionat per la inseguretat que hi ha al Brasil”, es justifica el Vitor. “Quan vaig a Europa o als Estats Units passejo pel carrer i agafo el metro. Aquí és impossible. És massa perillós”, remarca.

Les minyones

La Maria Aparecida i la Vanderleia dos Anjos -noms reals com la vida mateixa- són dues germanes, de 45 i 47 anys, que treballen al mateix edifici dels Nascimento: una com a planxadora i l’altra, com a mainadera. Per ingressar 400 euros mensuals, s’han de llevar a quarts de cinc del matí cada dia. Viuen a Cidade de Tiradentes, a l’extrem est de la ciutat.

Per arribar al barri de Morumbi, agafen dos autobusos, dos trens metropolitans i una línia de metro. Si tot surt de cara, en una hora i tres quarts arriben a la feina. Per tornar tarden dues hores més. “El metro és un lloc segur comparat amb el barri on vivim, on sovint a la nit hi ha toc de queda dels narcotraficants. A qui temo més és a la policia. Tinc un fill adolescent i em fa pànic pensar que pot anar amb males companyies”, explica la Vanderleia. Les dues germanes accedeixen a la fortalesa on viuen els Nascimento per la porta i l’ascensor de servei, un costum social estès també als edificis de classe mitjana i que l’elit brasilera ha exportat ara a Portugal, que ha esdevingut un destí de moda.

“A mi no em sembla bé ni malament el que fan els meus patrons”, diu la Maria Aparecida. “Tinc una feina assegurada i em tracten bé. No tinc cap queixa”, afegeix. La Vanderleia destaca que ja ha viatjat a Bariloche (Argentina), als Estats Units i a mig Europa amb la família amb qui treballa. “Soc com una més, els nens em tenen més confiança que a la pròpia mare, perquè jo passo més hores amb ells”, indica. Vestida amb un uniforme blanc, que es pot comprar en botigues exclusives per a roba per al servei, i acompanyada del xofer, porta els dos nens que cuida a l’escola i a les activitats extraescolars.

L’ascensió social que predica Lula da Silva no ha sigut mai un objectiu per a les dues germanes treballadores. “De ben petites ja vam començar a treballar servint a les cases on anava la mare. Dins de les nostres possibilitats, hem lluitat perquè els nostres fills tinguin un futur millor i penso que ho hem aconseguit. Dos d’ells estan fent cursos de formació professional i incentivem les nostres filles perquè estudiïn i no hagin de treballar com a minyones com nosaltres”, diu la Maria Aparecida, que ja se sent satisfeta amb això, guanyi qui guanyi demà les eleccions.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF