Un discurs inadequat

Hi ha dues preguntes de Trivial que un nord-americà de mitjana edat respondria sense pestanyejar: per quines frases pronunciades a Berlín són recordats els presidents Kennedy i Reagan? Pocs recordaran, en canvi, què hi va dir dimecres Obama.

I no és que fos un mal discurs. Senzillament, va ser inadequat: el Mur ja no hi és, la Unió Soviètica tampoc, i avui el món occidental pateix molt més per les destrosses que causa allò que anomenen austeritat que pels arsenals atòmics. Kennedy es va proclamar berlinès. Avui, si volia semblar empàtic amb els que pateixen per la seva llibertat, Obama hauria hagut de proclamar-se classe mitjana. Avui, el mur no separa dos sistemes, sinó desigualtats creixents dins el mateix sistema. La Porta de Brandenburg d'avui és la porta d'una oficina de treball o la duana d'un paradís fiscal. Qui és ara el Mr. Gorbatxov a qui es demana que tiri el Mur?

A diferència dels seus predecessors, Obama va poder pronunciar el discurs a l'altra banda de la ratlla, però el simbolisme no va fer màgia, perquè la bona voluntat de les paraules és contestada per una amarga paradoxa: Berlín va ser l'escenari de la victòria final del capitalisme i la democràcia, però avui que un president dels Estats Units pot passejar pel cantó on tanta gent els somiava, resulta que el primer s'està menjant el segon. El repartiment de riquesa i poder s'avaria i genera impaciències socials accelerades per la velocitat de la comunicació digital.

El 2008 l'aleshores senador Obama va pronunciar a Berlín un molt més esperançador "Gent del món, aquest és el nostre moment", però avui Europa i els Estats Units són plens de gent que ja fa anys que viu el seu pitjor moment. El contrast entre aquella il·lusió i la dura realitat del present feia que les paraules del president nord-americà ressonessin buides, dimecres, a la Pariser Platz.

Obama pronuncia discursos que en boca de qualsevol altre polític semblarien magistrals. És notable sentir-li dir que hem d'abandonar la predisposició a la guerra perpètua, perquè si algú té capacitat de crear nous marcs mentals és la maquinària de comunicació de la Casa Blanca. Però ja fa quatre anys i mig que és president i sempre hi ha lletra petita al final de les seves promeses. En els seus discursos sempre hi apareix la ratlla entre el desig i la realitat. Que parlés de tancar Guantánamo i del control estret de l'ús dels drones va sonar a impotència política i a oportunisme.

Dimecres que ve Obama viatja a l'Àfrica. Anirà al Senegal, a Sud-àfrica i a Tanzània. La Casa Blanca no ha amagat el sentit del viatge: "Francament, hem sentit un senyal fort des del sector privat dels EUA que vol que tinguem un paper actiu en l'aprofundiment del nostre comerç i les nostres inversions a l'Àfrica. Hi ha països que hi estan jugant el joc, com ara la Xina, el Brasil i Turquia, i si els Estats Units no hi lideren acabarem al darrere en una regió molt important del món".

L'Àfrica sense Kènia

És el segon viatge com a president a la terra del seu pare, i tampoc anirà a Kènia aquesta vegada. A part de no donar munició als de la indecent lletania del seu naixement estranger, són mals temps per deixar-se veure a Nairobi: el president de Kènia, Uhuru Kenyatta, fill de l'històric president Jomo, pare de la independència, anirà a judici al Tribunal Penal Internacional el 12 de novembre. Està acusat de crims contra la humanitat, inclosos assassinat i violació, pels actes de violència després de les eleccions del 2007, dels quals el TPI el considera "coperpetrador indirecte", i en què van morir 1.200 persones.

A Sud-àfrica, la Casa Blanca espera arribar a temps per fer la foto de Mandela amb el president. Però la salut i la família del lluitador contra l'apartheid decidiran.