La capital del Brexit no se’n penedeix

La ciutat anglesa de Boston, on el 75,6% va votar sortir de la Unió Europea, manté la seva aposta

Quatre joves búlgars -el Dimitar (26 anys), el Miladin (24), el Hristomir (25) i l’Zvetan (27)- baixen junts d’un autocar blanc, al costat d’una vintena de persones més. Els ha deixat a quarts de sis de la tarda a l’estació d’autobusos de la ciutat anglesa de Boston, gairebé tres hores en tren al nord de Londres. Venen de l’empresa de processament d’aliments Holme Farm Marketing, on han acabat el primer dels sis dies de la setmana laboral. Van arribar al Regne Unit, també junts, el setembre del 2016 buscant un sou millor que al seu país. Aleshores els britànics ja havien decidit en referèndum marxar de la Unió Europea (UE).

Famosa abans perquè els fundadors de l’homònima ciutat nord-americana són del seu nucli, des del referèndum Boston es coneix com la capital del Brexit: és l’àrea urbana que va votar més massivament per marxar (75,6%). Quan els quatre amics búlgars hi van arribar no ho sabien, i expliquen que quan se’n van assabentar tampoc no s’hi van capficar.

Algú ho haurà de fer, oi?

Ni tan sols ara, que s’acosta el dia del Brexit -29 de març del 2019-, es preocupen: “Aquí, de feina, n’hi continuarà havent. Algú haurà de collir les cols, les pastanagues i les patates, oi? No les deixaran podrir-se als camps! I algú també haurà de processar tot el que arriba d’Espanya, Itàlia i del sud de França en camions enormes”, diu l’Zvetan, el que parla més anglès de tots, malgrat que tampoc no gaire. O no amb aquest cronista, potser perquè es malfia davant les qüestions plantejades a boca de canó: feina, integració, discriminació, condicions de vida, Brexit, expectatives de futur...

El dia a dia habitual d’aquesta colla des que són a Boston és feina, feina i una cervesa o dues i una cigarreta o dues quan acaben. Tot ho compren als establiments més barats: botigues de West Street o Church Street, de noms com Europeanmarket, Europe Express, D&F Bulgarian Food o Latvian Food.

De tant en tant alguna tarda, en especial d’hivern, en lloc de passejar pels carrers del poble o la riba del riu Witham, acudeixen a algun dels centres comunitaris que s’han omplert els últims deu o quinze anys d’europeus de l’Est. Si no, cap a casa, a Queen Street, on comparteixen un pis “modest i no gaire gran”, diuen, en una zona de cases igualment modestes, però no barates. Boston ocupa el segon lloc en salaris més baixos del país i té els lloguers més alts de l’East Midlands. Més que banderes per mostrar patriotisme, als patis del darrere de la zona es veuen parabòliques de Viasat, el satèl·lit habitual per veure cadenes de televisió de l’est d’Europa des del Regne Unit.

“Els joves de què parles, abans, al segle XIX, eren irlandesos. El 1866 en van arribar 24.000, en trens especials, des de Liverpool. Fugien de la fam. I fa trenta anys eren anglesos, que venien cada dia en furgonetes des de les ciutats dels voltants, Peterborough, Nottingham, Sheffield. Però no s’hi establien. I fa quinze anys, portuguesos i després polonesos. I en fa set o cinc, búlgars, lituans, letons. Sempre ha sigut la mateixa història aquí. Ni Boston ni el comtat de Lincolnshire mai no han tingut prou mà d’obra per cobrir tota la feina que hi ha. Abans era temporal, només per les collites, però ara, amb les processadores, és permanent. I la gent s’hi ha quedat. Sempre n’han vingut de fora i han sigut mal pagats i explotats”, diu Paul Gleeson, l’únic regidor laborista de l’ajuntament de la ciutat.

Fa tres anys l’ambaixada de Letònia al Regne Unit va publicar un informe en què denunciava els abusos que van patir els seus nacionals a Boston. En general, els que descriu Gleeson.

Els estrangers

El referèndum del Brexit va posar el focus sobre els immigrants. Tant Gleeson com un dels regidors del grup d’independents de Boston, Anton Dani -exmilitant de l’ultradretà UKIP, al qual Nigel Farage va arribar a posar com a exemple d’integració-, coincideixen en aquest punt. Entre el 2004 i el 2014 els nouvinguts de l’Est van augmentar un 460%.

“I molts dels habitants originaris de Boston, la gent gran, sobretot, van creure, erròniament, que amb el Brexit es desfarien de la immigració”, diu Dani, xerrant al seu establiment de menjars, Café de Paris, tot just obert a Bridge Street. ¿Xenofòbia? “No. Però pensen que ara la ciutat no és tan maca com abans”.

Dani, francès nascut al Marroc que fa gairebé un quart de segle que viu al Regne Unit, va votar pel Brexit. I la seva dona, una polonesa criada a Anglaterra des dels vuit anys, també. Per què? “Perquè crec que un país ha de guardar les seves pròpies fronteres, ha de fer les seves lleis i vetllar pels seus diners”, arguments idèntics als que ha fet servir Nigel Farage, l’exlíder del UKIP.

Per raons diferents, Dani també coincideix amb Gleeson en el fet que “el govern ha dut tot el procés de sortida de la pitjor manera possible”. I sospita i tem que el nyap pot acabar en un segon referèndum, una possibilitat encara remota. “Jo tornaria a votar pel Brexit, però, si hi hagués un altre referèndum, la meva dona hi votaria en contra. És un embolic massa gran”, diu.

La ciutat ha canviat de parer? Una passejada a mode d’enquesta improvisada per les taules de The Moon Under the Water, un dels pubs del centre de Boston que té aquest nom en record d’un famós article de George Orwell, no ho suggereix. Els parroquians, anglesos, jubilats que poden passar el temps fent una pinta o dues un dilluns a quarts d’una, diuen sense excepció que no, que el que volen és acabar amb tot plegat d’una vegada. Que n’estan tips de Brussel·les. La mateixa impressió se’n treu si es repeteix la pregunta a The White Hart, el restaurant pretensiós del millor hotel de la ciutat. Boston, aparentment, no se n’ha penedit. O no encara. Gleeson ho confirma amb dades d’enquestes. “Només u 8%”. A alguns propietaris i empresaris, però, els preocupa el dia en què es tanquin les fronteres als treballadors no qualificats. ¿Qui farà la feina als camps i les processadores dels voltants?

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF