Publicitat
Publicitat

DRET INTERNACIONAL

William Pace: "Un exèrcit imposant la pau és un fracàs"

Entrevista al director executiu del Moviment Federalista Mundial-Institute for Global Policy

Va ser als anys 90 quan el genocidi de Ruanda o la neteja ètnica a Iugoslàvia van remoure les consciències. ¿S'havien de quedar de braços plegats la resta de països del món davant totes aquelles atrocitats? Així va néixer a l'ONU el concepte de la responsabilitat de protegir , que obliga els estats a garantir la seguretat de la població, en especial davant de crims de guerra o de genocidi. William Pace és el director executiu del Moviment Federalista Mundial - Institute for Global Policy, l'ens que va promoure el reconeixement a l'ONU d'aquest principi.

Per què hi ha la necessitat d'establir la responsabilitat de protegir?

En els últims setanta anys hem vist com el món evolucionava de l'autarquia a la democràcia. Això no vol dir només votar sinó també garantir els drets humans individuals. I el fet que el concepte de la responsabilitat de protegir fos acceptat per l'Assemblea General de l'ONU reflecteix també aquest canvi.

L'últim cop que es va invocar aquest principi va ser a Líbia…

A Líbia un dictador amenaçava militarment la seva gent. Normalment el Consell de Seguretat de l'ONU no fa res, però a Líbia, davant la mobilització de la Lliga Àrab o la Conferència Islàmica, va adoptar una resolució per demanar a Gaddafi que aturés tot allò invocant el principi de protegir la població. Tres setmanes després es va imposar una àrea d'exclusió aèria i la comunitat internacional va optar per bombardejar objectius militars i armar la població civil en lloc d'enviar-hi cascos blaus per imposar la pau. Quan va caure Gaddafi, hi havia una barreja entre els que volien un procés democràtic i les milícies que controlaven el país. Però si ho compares amb Síria, va ser una experiència exitosa.

Perquè no s'invoca aquest principi a Síria?

Poc després que comencés el conflicte a Síra, es va intentar una mediació. Però els EUA, el Regne Unit i França van parlar de seguida d'un canvi de règim, i això va minar qualsevol possibilitat de pau. Tothom té al cap què vol dir un canvi de règim per als països occidentals, i no té res a veure amb els drets humans i la democràcia. No els preocupa posar-hi un líder democràtic sinó posar-hi algú que treballi per a les seves companyies de petroli o els seus militars.

On és el límit en l'ús de la força?

Si un exèrcit ha d'imposar la pau és un fracàs, és que s'ha fallat molt abans. El Consell de Seguretat de l'ONU és una mena de parc de bombers que es nega a apagar incendis, que, de fet, els comença. I cada cop hi ha més veus que reclamen que els previngui i els apagui, que arribi com més aviat millor i miri de controlar la situació, els moviments dels que volen atiar el foc… S'ha d'arribar abans sobre el terreny, no després de deu anys de guerra. La intervenció britànica a Sierra Leone o la francesa a Mali han estat bon exemples d'això.