Les xifres no ho expliquen tot. Coincidint amb els dos anys de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, l’Eurostat publicava que el nombre de demandants d’asil arribats a la UE durant l’any passat ja havia baixat a xifres semblants a les que hi havia abans de la crisi migratòria del 2015. Abans que la imatge del cos de l’Ailan, mort en una platja turca, sacsegés la consciència d’Alemanya; abans de les llargues fileres de migrants a les carreteres dels Balcans intentant arribar a Centreeuropa, i abans que a les fronteres de la zona Schengen hi apareguessin murs de filferro i patrulles de vigilància.
Han passat dos anys, i a Grècia hi continuen atrapades desenes de milers de persones “en condicions de vida que no compleixen els estàndards humanitaris bàsics”. Metges Sense Fronteres denuncia que “la situació a les illes continua sent dramàtica; amb condicions de vida inacceptables que són el resultat de la sobrepoblació i de la reducció dels serveis disponibles”. Les rutes de la migració s’han desplaçat cap al Mediterrani occidental i la Unió Europea encara ha de lidiar amb les conseqüències polítiques d’una crisi que continua oberta.
La UE volia confinar el problema i això és impossible. Els Vint-i-vuit continuen dividits políticament, el populisme xenòfob ha seguit creixent i s’ha reforçat amb l’entrada en nous governs, i amb la futura discussió pressupostària, Angela Merkel vol posar sobre la taula que els fons europeus s’utilitzin per recompensar aquells països que més es comprometin amb l’acollida dels refugiats.
Brussel·les no s’atreveix a dir que l’acord amb Turquia és un model a seguir, però sí que l’ha convertit en una lògica a seguir. La UE ha apostat pel control fronterer i l’externalització de responsabilitats oferint suports financers a Nigèria o Líbia, les noves grans rutes migratòries. Europa imposa patrulles de vigilància contra el deure de socors.
Amnistia Internacional ha tornat a denunciar que “traslladar el problema aparent -és a dir, les persones que fugen de la guerra i la persecució- a llocs distants permet als polítics fer cas omís de les insuficiències fonamentals de l’asil europeu, així com de la necessitat d’un nou sistema on cadascú assumeixi la seva responsabilitat”.
Segon pagament
La setmana passada la Comissió Europea va desbloquejar un segon pagament per valor de 3.000 milions d’euros per a Turquia. Els diners són més fàcils de donar que l’acolliment. A dia 7 de març el reallotjament promès en un país de la UE -en virtut de l’acord signat d’ara fa dos anys- als refugiats que hi ha en territori turc només havia beneficiat 12.476 persones dels més de tres milions i mig de sirians que hi viuen.
Governs comunitaris i estaments judicials europeus es contradiuen a l’hora de definir Turquia com un país segur. És la mateixa Turquia que intercepta i deporta milers de refugiats que arriben a les seves fronteres. Ho acaba de denunciar Human Rights Watch. Les forces de seguretat turques han retornat, des del desembre del 2017, centenars de persones cap a la devastada província d’Idlib, d’on havien fugit dels combats entre les forces rebels i l’ofensiva russo-siriana del règim d’Al-Assad. Segons l’ONG, els guàrdies fronterers turcs han disparat -en alguns casos mortalment- contra “sol·licitants d’asil que intentaven entrar a Turquia per les rutes del contraban”. És la mateixa Turquia que envaeix Afrin amb tancs de fabricació alemanya i ataca les milícies kurdes a Síria, mentre la Unió Europea i els Estats Units s’ho miren i callen.
