22/06/2013

Trajecte final de Lech Walesa

3 min

Just al cap de 30 anys d'haver rebut el premi Nobel de la pau, Lech Walesa esdevé una ombra que es dissipa. La icona de la Polònia en lluita contra el comunisme és cada cop més vist com un destorb per una societat que es transforma potser com cap altra de les que van estat sotmeses a l'URSS. ¿Què li ha passat a Walesa, que no ha sabut rendibilitzar i mantenir la seva suposada saviesa de líder resistent i de president de Polònia? Doncs sembla que a Walesa li està passant factura el to agre, rude i barroer que sempre li havia estat difícil dissimular, i ha ensenyat el llautó a l'hora de valorar una qüestió que a la catòlica Polònia està deixant de ser un tabú: l'homosexualitat.

No pocs polonesos s'han irritat o s'han sentit avergonyits escoltant de Walesa coses com aquesta: "Ells [els homosexuals] haurien de ser conscients que són una minoria i haurien de ser més modestos. No poden assistir a cimeres, viure els grans moments i després lliurar-se a provocacions envers la majoria. Jo no vull veure aquesta minoria desfilant pel carrer i donant idees als nens, grans i petits". Walesa creu que els homosexuals no haurien de tenir escons al Parlament, com Robert Biedron, diputat gai, o Hanna Grodzka, diputada transsexual, elegits el 2011.

Polònia comença, doncs, a deixar enrere el temps dels bessons Kaczynski, que amb seu nacionalcatolicisme intensificaven la discriminació del col·lectiu LGTB, especialment si eren mestres i educadors. Un control social que va fer enfurismar Walesa, no tant perquè les víctimes propiciatòries fossin gais i lesbianes, sinó per la identitat dels opressors: els Kaczynski, el clan que ell més detestava des dels temps de Solidaritat. I per això no va dubtar a utilitzar les sospites d'homosexualitat que planaven sobre Jaroslav Kaczynski per atacar-lo. ¿Te'n recordes, Jaroslav? , va ser el títol d'una de les interpel·lacions públiques més corrosives de Walesa, en què recordava a l'aleshores primer ministre els dies de reunions clandestines a les quals arribava acompanyat d'un inquietant amic.

L''Homo sovieticus'

Enfilat en una onada de messianisme, Walesa va ser sobredimensionat pels poders que veien pròxima la fallida del socialisme real. Sempre he pensat que Walesa i Borís Ieltsin connecten amb la visió d' Homo sovieticus que explica l'escriptor rus dissident Mikhaïl Bulgàkov en el seu relat El cor del gos : el que emergirà de la imposició del comunisme no serà un lideratge humanista sinó dirigents recolzats en la cridòria i tòpics barroers. El que s'anunciava com a carismàtic i virtuós es manifesta, finalment, com a vulgar caricatura d'una redempció.

Trenta anys després del Nobel de la pau i 25 de l'inici de la gran vaga de les Drassanes Lenin, de l'estiu del 1988 -que culminaria en l'acord per celebrar eleccions el juny següent-, Polònia li ha pres la mida a Walesa. Ara molts ciutadans entenen per què, finalment, va ser Tadeusz Mazowiecki i no pas ell qui va presidir el primer govern no comunista de la transició. Se'l va premiar, això sí, amb la presidència de la República al cap d'un any. Però només s'hi va estar un mandat perquè el 1995 l'excomunista Aleksander Kwasnievski li passaria al davant. A Walesa se li deu fer difícil recordar la veneració que li van dispensar estrelles del rock. U2 li va dedicar una cançó i Elton John -gai declarat i confés- el va anar a visitar a Gdansk sota la mirada severa de Wojciech Jaruzelski, l'últim líder de la Polònia comunista. Eren els temps de mite Walesa. Uns altres temps.

stats