L’ENDEMÀ DE LES PRESIDENCIALS
Misc 21/04/2014

Superar la divisió: l’assignatura pendent de l’oposició algeriana

Un reguitzell de partits competeixen en un marc de falta de llibertats i frau electoral

Ricard G. Samaranch
3 min

AlgerAli Benflis, l’únic rival d’envergadura del president Abdelaziz Bouteflika a les eleccions presidencials de dijous passat a Algèria, no perd el temps. Tot just després de saber-se la seva derrota, que atribueix a un frau massiu en favor del rais, el veterà polític va proposar liderar una plataforma que agrupi els diversos moviments d’oposició al règim algerià, amb un llarg historial de lluites intestines. De l’èxit d’aquesta empresa, així com de la consciència per part del règim d’introduir reformes per neutralitzar un descontentament creixent, en dependrà el futur d’un país clau per a Espanya i la Unió Europea per les seves ingents reserves d’hidrocarburs.

“No crec que Benflis pugui erigir-se en una figura que aglutini l’oposició, independentment del resultat de les eleccions”, sosté Nordine Azzouz, periodista polític del diari Reporters. Benflis, de 69 anys, és un exlíder del Front d’Alliberament Nacional (FLN), el partit que va liderar la lluita per la independència i que ha dominat la vida política del país les últimes cinc dècades en aliança amb l’exèrcit. Primer ministre entre els anys 2000 i 2003, va dimitir després d’un enfrontament personal amb Bouteflika, a qui va disputar les presidencials del 2004, també marcades pel frau.

Després d’haver desaparegut de la vida política durant una dècada sencera, el veterà polític va tornar uns mesos abans de les eleccions per erigir-se en el candidat de consens a la successió de Bouteflika. Un cop es va saber que el rais es presentava a la reelecció, l’ex primer ministre va accentuar els seus gestos cap a l’oposició. “Benflis és l’altra cara d’una mateixa moneda”, sosté Ramdhan, un comerciant que no creu que el veterà polític pugui encarnar les aspiracions de canvi de la societat, molt especialment dels joves menors de 25 anys, que sumen prop del 50% de la població.

Més enllà de l’FLN, el panorama polític algerià està marcat per la fragmentació. Un reguitzell de partits, alguns dels quals formats entorn d’una personalitat per promoure la seva carrera política, competeixen en un marc de falta de llibertats i manipulació electoral, subjectes sempre a la temptació de la cooptació per part del règim. “Els partits estan burocratitzats i no hi ha democràcia interna. No han estat capaços de canalitzar la dissidència. Alguns són simplement un logo”, assegura Azzouz.

Barakat, trencant tabús

És en aquest context de desafecció envers els partits establerts que sorgeix el moviment social Barakat (Prou!) els últims mesos com a rebuig de la candidatura de Bouteflika. Format per intel·lectuals i periodistes, sorgit de sectors de la classe mitjana, Barakat ha trencat tabús i s’atreveix a manifestar-se de manera clara i directa contra el president. “De moment, la seva capacitat de mobilització és molt limitada. Les seves manifestacions no han superat uns pocs centenars de persones. Ara bé, si el règim s’entesta a reprimir-lo, pot convertir-se en el portaveu del malestar popular”, sosté Louisa Dris-Aït, professora de ciències polítiques de la Universitat d’Alger.

Sens dubte, el principal focus d’oposició al règim se situa a la Cabília, una regió de majoria amaziga amb un llarg historial de rebel·lions contra l’estat central per la seva política d’arabització i marginació de la llengua amaziga. Els dies previs a les eleccions, l’Agrupament per la Cultura i la Democràcia (RCD), un partit històric de tendència social-demòcrata, va organitzar manifestacions a la Cabília que van reunir milers de persones.

El mateix es pot dir del Moviment Social per la Pau (MSP), que juntament amb l’RCD ha liderat la coalició de partits que apel·lava al boicot, i se senten reivindicats per la taxa de participació, que situen entorn al 20%, si bé l’oficial és del 51%. D’ideologia moderada, l’MSP és el principal partit islamista legal, i sempre s’ha desmarcat de la violència. De fet, durant els Anys de Plom de la guerra civil l’islamisme radical va assassinar molts dels seus dirigents.

El seu principal competidor dins l’espectre islamista és el Front Islàmic d’Alliberament (FIS), il·legalitzat després del cop d’estat que va seguir la seva victòria el 1990 en les primeres eleccions lliures del país. La presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic, que va matar onze soldats en una emboscada al nord del país, és una font d’inestabilitat i alhora la coartada per mantenir el poder militar. “Amb la violència extrema de la guerra civil, els islamistes han perdut molt suport entre la població. Però si juga bé les seves cartes, ara l’MSP té camp per córrer”, comenta Dris-Aït.

stats