Aaquestes altures del conflicte d’Ucraïna cal començar a demanar-se quant hi ha de viabilitat i quant de densa incertesa -i d’improvisació- en el procés d’alto el foc, finalment prolongat, que hauria de donar pas a l’etapa de negociacions. El president rus, Vladímir Putin, ha demanat al Senat rus la revocació del decret que l’autoritzava a intervenir a Ucraïna; tot hauria d’estar a punt per a les converses, però el soroll de guerra no ha deixat d’arribar de les regions russòfones de l’est. Hi ha una variable que potser no es té gaire en compte, que és que a Putin -al marge del seus malabarismes tàctics- se li estigui escapant algun dels fils que ha mogut, fins ara, darrere de l’escenari ucraïnès.
Els dirigents de les anomenades repúbliques de Donetsk i Lugansk no amaguen la seva contrarietat perquè Putin els felicités “fraternalment” després dels referèndums secessionistes de l’11 de maig però tot seguit fes l’orni davant les demandes d’incorporar-se a Rússia. I, quan fa poc més d’una setmana els radicals van acceptar la treva del govern de Kíev, no es van estar de fer pública la seva frustració per haver-se vist obligats a arronsar-se en no haver rebut de Rússia l’armament necessari.
No és cap secret que Putin ha utilitzat els radicals russòfons per mantenir el casus belli, i ara voldria que es moderessin. Però hi ha sectors que tenen prou munició per anar a la seva al marge del que digui el Kremlin.
Putin podria haver caigut en allò de l’aprenent de bruixot que desencadena forces que no pot controlar, o que no acaba de controlar del tot. I potser per això s’està retardant l’estratègia de Moscou de fer seure representants dels ucraïnesos pro-russos davant del govern de Kíev en una nova edició de les converses de pau que hi va haver a l’abril a Ginebra. Unes converses en les quals previsiblement el Kremlin pensa posar el gas damunt la taula com a arma convincent amb l’objectiu d’arribar al punt que Putin té al cap: federalitzar Ucraïna de manera que les regions de l’est i del sud, de cultura russa, mirin sempre cap a Moscou. Una nova versió de la política de sobirania limitada dels temps soviètics, que el president rus tant invoca. Perquè, tot i la virtual pèrdua d’Ucraïna, el conflicte està sent per a Putin personalment molt rendible: un sondeig difós per l’agència Itar-Tass diu que el 66% dels russos voldrien que Putin es presentés a les eleccions del 2108. Fa només un any i mig el suport al president era del 30%. Però els think tanks més agosarats de Moscou no descarten una davallada d’aquest suport popular si Putin comet errors com ara abandonar els russòfons ucraïnesos.
En aquests dramàtics mesos la por s’ha escampat per tot Ucraïna, la convivència s’ha trencat i el sentit etnicista de pertinença s’ha imposat als vincles ciutadans en un país que estava lingüísticament i culturalment dividit, però no pas trencat. Qui era capaç d’imaginar a les acaballes del novembre passat, quan hi va haver l’esclat de Maidan, que arribaria la guerra? I que un cop més a Europa tornarien els recomptes de morts i de ferits en assalts armats i bombardejos. I milers de refugiats: 122.000 han passat la frontera i malviuen a Rússia, a la regió de Rostov. Els desplaçats a l’interior d’Ucraïna són uns 34.000, segons les Nacions Unides, dels quals només uns 19.000 estarien localitzats. Terrible, la ferida oberta a Ucraïna en complir-se set mesos de l’esclat.
