Ruanda, la memòria candent del genocidi

KigaliL’inici de la commemoració del genocidi, precedida per la tensió amb França, ha acabat encenent a Ruanda un dol que s’ha viscut durant vint anys amb severitat, en silenci. La flama de la memòria, l’encarregada d’encetar els actes oficials pel funest aniversari, ja és al lloc on cremarà durant cent dies, tants com van durar les massacres. Dos joves de vint anys, nascuts el mateix any en què van morir a cops de matxet i torturats milers dels seus compatriotes, van acompanyar la torxa fins a Gisosoro, el memorial on reposen els ossos i les restes de més de 250.000 persones. Aquests joves representen la nova generació, la que no va patir la tragèdia directament i que té a les seves mans la responsabilitat de vetllar perquè la tensió no es torni a desbocar.

A l’estadi Amahoro (estadi de la Pau), on van morir milers de ruandesos assassinats cruelment, com en tants altres indrets, els discursos oficials sonaven ahir aspres. El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, va reconèixer que encara se senten avergonyits pel seu paper passiu i insuficient. I el president ruandès, Paul Kagame, no va evitar els retrets a França, a qui sempre ha acusat de participar en el genocidi. Amb tot, el màxim dirigent de l’ONU va voler defensar el coratge d’algunes persones dins l’organització, i va admetre que la força de pau “podria haver fet més, hauria d’haver fet més”.

En una cerimònia cosida de referències a la història colonial, i al seu brutal efecte en la història del país, el teatre i la música van fer mirar tant enrere com endavant, amb crides cantades a la imprescindible esperança. La introducció de les ètnies hutu i tutsi va ser “una invenció dels belgues”, recorden molts ruandesos, que en intentar reconstruir el perquè del genocidi s’adonen que hi van acabar conduint una sèrie d’errors comesos durant la història.

Reconeixent l’esforç de totes les víctimes que han sigut capaces de perdonar els botxins dels seus pares, germans, marits i mullers, Kagame va agrair la seva generositat i la va definir com la “llavor” que condueix el país cap a la reconciliació. Però això no ha de portar a convertir en “herois” els “dolents”, va dir en una forçada giragonsa per acabar atacant França.

A l’estadi, no tots els supervivents presents van ser capaços de pair els records. Els crits que cada any interrompen la dolçor intencionada de la cerimònia són els sons que inevitablement traslladen al passat. Els atacs d’ansietat es disparen durant aquesta època, en els dies previs i en les vetllades mateix, sobretot en cerimònies multitudinàries com la del primer dia de l’aniversari. Els serveis mèdics -incloent-hi psicòlegs del departament de Salut Mental- desplegats per l’estadi no paren d’atendre casos de col·lapse emocional.

Tornen les tensions diplomàtiques amb França

Ruanda sempre ha considerat França còmplice del genocidi. Per haver escortat els genocides amb la seva operació Turquesa i haver-los ajudat a fugir de Ruanda després d’haver comès les atrocitats. Per haver mantingut exiliats a França alguns dels cervells de l’extermini, entre els quals el capellà de l’església Sainte-Famille, en ple centre de Kigali, que passejava armat entre els refugiats a qui havia de protegir, treballava en connivència amb les milícies Interahamwe i va executar alguns dels qui es refugiaven a la seva església. I també per no haver sotmès a la justícia aquests planificadors que han trobat en territori francès un refugi segur.

Les acusacions no són noves, però el fet que fossin publicades el mateix diumenge, hores abans de les commemoracions oficials, va fer reaccionar França, que va retirar la participació de la seva representant, la ministra de Justícia, i la va substituir -per no boicotejar la cerimònia- per l’ambaixador. Ruanda, ofesa per la retirada i insistint que la voluntat de tenir bones relacions amb França no pot esborrar la història, va respondre negant l’accés justament a l’ambaixador francès.