Barcelona / Roma / ParísL’estil particular dels nous caps de govern d’Itàlia i França irromp a Brussel·les
Han conreat la imatge d’ enfants terribles, polítics joves i agosarats que trenquen, quan els cal, amb el discurs del partit. L’un governa des del personalisme. L’altre des de l’autoritat. Però Matteo Renzi i Manuel Valls aspiren a ser, per sobre de tot, uns bons alumnes. Les propostes de reformes i l’anunci del final de l’austeritat del primer ministre italià o el govern de combat del seu col·lega francès arribaran fins allà on els deixi Brussel·les. I tots dos tenen el repte de guanyar-se els vots i la confiança en uns països cada cop més euroescèptics. Ara fa una setmana desenes de milers de persones es van manifestar pels carrers de Roma i París contra els plans de reforma i austeritat aprovats pels governs italià i francès. Unes protestes de l’esquerra radical contra aquest socialisme reformista que encarnen els dos polítics.
Credibilitat en joc
Manuel Valls no ha trigat ni dues setmanes a fer marxa enrere en les insinuacions del seu govern de negociar una nova pròrroga amb Brussel·les per complir amb l’objectiu de dèficit. “La paraula i la credibilitat de França estan en joc i ningú pot dubtar de la credibilitat del nostre país”, deia Valls dilluns a Berlín, acompanyat del candidat socialista a presidir la Comissió Europea, Martin Schulz.
Matteo Renzi sap que, en aquests moments, la confiança dels mercats i de Brussel·les en Itàlia depèn directament d’ell. Valls és conscient que si Hollande el va triar per reflotar la presidència francesa més impopular de la història recent és, precisament, per la seva credibilitat.
Tothom els relaciona. Comparen els dos estils de fer política, el seu flirteig amb l’agenda liberal i el seu referent comú -una confessa admiració per Tony Blair-, però tant Valls com Renzi encara han de demostrar que estan disposats a actuar com a aliats quan defensen la urgència de recuperar el creixement.
Un polític de raça que vol canviar les regles del joc dins la UE
“Amb la UE, ni conflictes ni submissió”. El jove primer ministre italià, Matteo Renzi, ha deixat clar que s’adequarà a les normes europees actuals, però alhora es reserva el dret a discutir les que li semblen inadequades per intentar obtenir un consens per reformar-les. No protagonitzarà potser les escenes extravagants de Berlusconi, però tampoc jugarà el paper de soci fiable i poc problemàtic que li va tocar adoptar a Mario Monti. Renzi és un polític de raça que es declara europeista però que pensa que cal canviar algunes regles del joc europees, i per això no dubta a buscar un nou lideratge. Provarà d’aprofitar el trampolí que li donarà la presidència de la UE al juliol.
La frase del principi, que resumeix perfectament la seva visió, Renzi la va pronunciar en l’últim Consell Europeu, al mes de març, després que el president del Consell i de la Comissió europeus, Herman van Rompuy i José Manuel Durão Barroso, respectivament, li recordessin que li toca complir amb el sostre de dèficit -del 3%- que marca el Pacte d’Estabilitat europeu. Aquests advertiments arribaven després que Renzi aprovés a Itàlia una rebaixa d’impostos de tall progressista, ja que només afectava les rendes mitjanes-baixes, i orientada a l’economia de producció, per donar un respir a les empreses, alhora que apujava les taxes que graven les rendes financeres. Aquesta rebaixa fiscal es preveu que faci pujar el dèficit fiscal italià de l’actual 2,6% al 3%. Renzi va assegurar que respectaria el sostre europeu del 3%, però va afegir que aquest límit li semblava “anacrònic”. Amb tot, Renzi va afegir als crítics: “La posició d’Itàlia no ha canviat, seguim la mateixa línia que els governs que ens han precedit”.
L’europeisme italià, doncs, no està en discussió. Però sempre que signifiqui poder opinar i influir, no només fer seguidisme. “Una Europa que s’ocupi de vincles abstractes -com el del Pacte d’Estabilitat- però que estigui lluny de la gent és una Europa que s’equivoca”, diu Renzi. Els analistes italians creuen que Renzi pretén, en tot cas, aconseguir més endavant descomptar del Pacte d’Estabilitat les inversions de l’estat en infraestructures o educació que serveixin per posar les bases per a un creixement sostingut.
Més participació en la presa de decisions
Ja abans de pujar al poder Renzi defensava que “per superar la crisi, cal més Europa, no menys Europa”. Però els ciutadans han de tenir més possibilitats de participació en les decisions. “La idea de poder construir Europa des de dalt, a través de mecanismes de naturalesa purament tecnocràtica, s’ha revelat una il·lusió”, deia llavors. Per exemple, els ciutadans han de poder escollir directament una figura que sumi els càrrecs de Barroso i Van Rompuy. I el Parlament Europeu ha de tenir més poder. A més, cal “un nou programa de mobilitat universitària” més ambiciós que l’Erasmus i uns ajuts europeus més assequibles per a ciutadans i petites empreses. Renzi pretén, doncs, intentar contribuir a reanimar i reformar la decaiguda Europa.
L’home dur d’Hollande es fixa una missió: Salvar els comptes
El primer ministre francès, Manuel Valls, va estrenar-se a Matignon fa tot just dues setmanes amb la tasca d’arribar a la quadratura del cercle del principal maldecap del govern: conciliar l’austeritat exigida per Brussel·les amb les demandes ciutadanes de polítiques més socials.
Quan va decidir situar el més popular dels socialistes al capdavant del govern, el president François Hollande tenia un dilema: complir amb les exigències de la Comissió Europea o recuperar la confiança dels votants que van abandonar-lo en les eleccions municipals del mes passat. Des que va arribar al càrrec, Valls ha enviat missatges en els dos sentits. A Europa va deixar-li clar que “mai podrà passar sense la veu de França”, i als ciutadans sumits en la desafecció política va dir-los que havia entès la situació al país: “Molt de patiment, no gaire esperança”. Potser el missatge més contundent a Brussel·les va enviar-lo amb l’elecció d’un ariet contra l’austeritat al capdavant d’Economia: Arnaud Montebourg, conegut per la seva croada antiglobalització i la seva línia dura contra els dictats europeus. Aquesta és la retòrica del “govern de combat” de Valls, que promet anar “més ràpid i més lluny” que el seu predecessor, Jean-Marc Ayrault, en la lluita per tornar el país a la via del creixement. El dubte és fins on arribarà la retòrica i fins on podrà arribar l’acció real en un terreny minat. Brussel·les recorda a París que els seus comptes estan sotmesos a una vigilància estricta, amb un dèficit que segueix fora de control (4,3%) i que no té més opció que arribar al 2015 per sota del 3% si vol evitar sancions. Lluny de la defensa aferrissada que Montebourg fa de la indústria tricolor, el veritable interlocutor a Europa és Michel Sapin, el ministre de Finances, molt més ortodox.
Valls no té experiència en polítiques econòmiques i a Brussel·les se’l coneix més per la seva línia dura amb la immigració il·legal quan era ministre de l’Interior. El govern de l’ara primer ministre té a les mans l’eina que, segons Hollande, permetrà redreçar la situació: un pacte de responsabilitat amb l’empresa per reduir la pressió fiscal a canvi de generar llocs de treball. Per poder facilitar les coses a la patronal, el govern ha promès retallar 50.000 milions d’euros en despesa pública. L’única compensació social a la tisorada és una rebaixa d’impostos a les llars més humils, complicat d’aconseguir sense aplicar més retallades, segons els economistes. El cap de govern intenta fer equilibris amb Europa mentre sap que necessita salvar el precipici que separa el poder polític dels francesos, sobretot davant unes eleccions europees en què el Front Nacional amenaça de deixar els socialistes en tercera posició. A ulls de molts el govern Valls ja ha claudicat davant Brussel·les en acceptar complir amb el sostre de dèficit l’any vinent. Però ell, aquesta setmana, aferrant-se a la retòrica, prometia que “no és Europa qui imposa” una retallada que passa per congelar jubilacions, sous dels funcionaris i prestacions socials. “És una qüestió de sobirania, no podem viure per sobre de les nostres possibilitats”, va afirmar.
