Putin pragmàtic? O simplement tàctic?
Algunes anàlisis creuen detectar en Vladímir Putin un gir cap a la moderació, cap a un cert pragmatisme que s’expressaria en l’apaivagament a Ucraïna. Segons aquestes hipòtesis, l’amo del Kremlin hauria abaixat el to bel·ligerant, forçat per la mala situació econòmica i també per l’obertura de nous fronts. Massa complicat, per a Putin, retenir espais a Ucraïna i alhora mantenir la influència a Síria i lluitar contra els jihadistes amb bases al Caucas. I tot això sense renunciar a la idea de restablir els contorns de l’URSS mitjançant la Unió Econòmica Eurasiàtica.
L’esperat final de les sancions per l’annexió de Crimea representarà un respir, però difícilment la societat russa estaria tranquil·la sabent que el 2015 va acabar amb una contracció del PIB del 4% i que el preu del petroli està en caiguda lliure. ¿Putin se’ns està tornant, doncs, pragmàtic? Abans caldria saber quina mena de pragmatisme -un concepte prou empeltat de pensament liberal- té possibilitats de coure’s en el marc mental de Putin. Potser seria més apropiat parlar de necessitats tàctiques i no perdre de vista que Putin és hereu d’un sistema de pensament estratègic basat en la ideologia. La ideologia soviètica.
La premi Nobel Svetlana Alekseiévitx alertava fa poc a Der Spiegel que quan Putin parla de la “gran Rússia” s’està referint a un país de mentalitat militar i tradició sanguinària. Un ancoratge així difícilment pot sintonitzar amb el pragmatisme. “En el món de la guerra Putin és un expert”, advertia Svtelana Alekseiévitx, mentre que Ivan Krastev, director del Centre d’Estratègies Liberals de Bulgària, ho arrodonia al New York Times assegurant que l’entusiasme del president rus pel republicà nord-americà Donald Trump no és casual: tots dos viuen en un món de telesèries regit més per les emocions que no pas pels interessos. És tracta de veure el món i la vida -i l’amor, i l’odi i la traïció- com qui llegeix una novel·la barata. ¿Hi pot haver espai per al to pragmàtic en un marc mental estructurat al voltant de l’obsessió per la nostàlgia i el ressentiment, per més fred i racional que vulgui semblar?
Ni WhatsApp ni Skype
Els pressupostos russos per al 2016 suposen una forta retallada en sanitat i educació: mentre que els mestres cobraran un 30% menys, els números de defensa del Kremlin s’enfilen fins al 19%, dos punts més que els del Pentàgon. Tornen a les pantalles les imatges de precarietat i pobresa que no s’havien vist des de la teràpia de xoc capitalista dels anys 90 i es tornen a copsar, barrejades, la resignació i la indignació pels salaris impagats a Arkhànguelsk, Vladímir, Kaluga, Khabàrovsk i al sud-est de Sibèria i l’Extrem Orient. La sociòloga Natàlia Zubarèvitx, especialitzada en els canvis socials a Rússia, assegura que “la crisi que comença és diferent de les precedents: es preveu lenta, fosca i llarga”. I el centre d’estudis socials Levada -l’únic independent que queda- ja detecta símptomes de malestar social.
¿Trontollarà el fins ara immens suport de la ciutadania a Putin davant un futur incert? ¿Putin se sentirà temptat a intensificar els mecanismes de control social? Sembla que sí: hi ha en marxa un projecte de llei per interferir WhatsApp, Viber i Skype i potser també les xarxes socials. Esgotada l’expectativa de prosperitat, a Putin ja només li quedarien escalades com les de Crimea i Síria per estimular el consum d’anhels patriòtics. En la línia del que temen tant Svetlana Alekseiévitx com Ivan Krastev.
