Putin, Navalni i les urnes del març
Per a Vladímir Putin deixar enrere els cent anys de la Revolució d’Octubre representa treure’s de sobre ressons històrics i ideolològics més que incòmodes. Alhora recupera, alleujat, la sintonia de les presidencials del març del 2018, que de segur guanyarà. Els centres d’estudis sociològics donen a Putin un suport popular que no baixa del 80%. Una gran victòria que li assegura un mandat de sis anys més, de manera que en sumaria gairebé 25 al poder. Tants com Stalin. Però aquestes eleccions presidencials -com la majoria d’eleccions russes dels últims anys- no es pot dir que siguin eleccions normals. Els mecanismes d’autoritarisme postdemocràtic incorporats pel règim plantegen una convocatòria en què la figura estel·lar de Putin té assegurada la, diguem-ne, oposició amiga del comunistes de Guennadi Ziugànov, els ultres de Vladímir Jirinovski i els socialdemòcrates precuinats de Serguei Mirónov. Una coreografia que fa que la Duma s’assembli als plenaris del comitè del PCUS. Els únics adversaris de Putin amb capacitat d’erosionar-lo són Mikhaïl Kohodorkovski, l’exmagnat excarcerat, a l’exili, i de moment callat, i sobretot Alesksei Navalni, un irreductible advocat i activista que no para de desafiar el Kremlin. Navalni ha sabut foradar el règim i fer-se un nínxol de suport popular que potser s’acosta al 30%, tenint en compte que en les eleccions a l’alcaldia de Moscou del 2013 va arribar al 27%. Però ara Navalni, inhabilitat per l’acció dels fiscals i els jutges de Putin, no es podrà enfrontar al seu gran adversari. Amb tot, en els tres mesos que queden fins a les presidencials, a Putin li costarà esvair la figura de Navalni, un home gens resignat i conscient que als seus 41 anys encara haurà de picar molta pedra. Navalni serà el gran absent que planarà sobre la victòria putinista. Mikhaïl Rostovski, analista del diari Moskovski Komsomolets, reconeix en Navalni “un gran talent de combatent polític” i “tremp de lideratge”. Fins al punt que Rostovski és agosarat i veu Navalni com un Lenin del segle XXI.
La força dels joves
I és que Aleksei Nalvani ha començat a arrossegar desenes de milers de joves i adolescents fills de la generació que va haver de patir el fracàs de les reformes polítiques i econòmiques promeses per la perestroika de Gorbatxov. Promeses que van culminar amb l’onada de frustració, capitalisme salvatge i violència que va portar el règim de Borís Ieltsin.
Des del 26 de març els joves seguidors de Navalni surten als carrers de Moscou i d’almenys cent ciutats russes amb clams contra la corrupció i contra Putin, exposant-se als cops de porra i les detencions. ¿Es tracta, potser, d’una versió postmoderna -més lenta, més compassada- de les furioses mobilitzacions leninistes prèvies a la presa del poder? Els joves de Navalni maleeixen la Unió Soviètica perquè va ser una gran estafa, però es tracta d’una mirada històrica que encara és minoritària a Rússia. La majoria de joves, tot i ser crítics amb el paradís socialista i el seu desastrós resultat final, no en reneguen globalment i una bona part se’n senten hereus. Veuen l’URSS i Vladímir Putin com a referents i valors a preservar. I seran aquests joves, juntament amb els seus pares, els que li acabaran donant la victòria el 18 de març.
