Polònia s’endinsa en el túnel
“Estats autoritaris a Europa: Rússia, Turquia, Hongria, Polònia. El pròxim?” El missatge a Twitter del pensador europeu Edgar Morin sembla que deixa clar que Polònia ha sigut el detonant de la seva alerta. La majoria absoluta de la dreta ultranacionalista de Jaroslaw Kaczynski -parapetat darrere de la primera ministra Beata Szydlo- emprèn el camí marcat per Viktor Orbán a Hongria i obre molts interrogants sobre el futur de la llibertat d’informació i la independència de la justícia. Fins al punt que Brussel·les ha activat el mecanisme d’estat de dret per saber si Varsòvia vulnera l’article 2 del Tractat de la UE. Amb mitjans emmordassats i jutges domesticats ja no cal cap cop d’estat clàssic: el control de diaris, ràdios, televisions, jutjats i tribunals és en si mateix un cop. Una involució que es fonamenta en la deslegitimació de la transició pactada amb els comunistes el 1989.
Aquest és l’autèntic relat de Jaroslaw Kaczynski: proclamar que la taula rodona proposada per Jaruzelski i acceptada per Solidaritat va ser una traïció i, de pas, treure per sempre Lech Walesa dels altars. Kaczynski mai li ha perdonat a Walesa que el tragués a empentes de l’armari: “¿Te’n recordes, Jaroslaw, quan el teu xicot et venia a buscar a les reunions clandestines?”, va escampar Walesa pels mitjans. I ara Jaroslaw ensorra Walesa en la porqueria escampant papers desclassificats segons els quals el líder de Solidaritat havia sigut informador de la policia comunista utilitzant el pseudònim Bolek. Els documents tenen pinta de ser autèntics i col·loquen Walesa, un cop més, davant la fatal pulsió que l’empeny cap a la confusió i el descrèdit.
Una carta premonitòria
Alhora que organitza el funeral de la transició del 1989, Kaczynski posa la insurrecció de Varsòvia de l’agost del 1944 -quan les tropes de Hitler van trinxar la resistència mentre els tancs de Stalin s’ho miraven a pocs metres, a l’altra banda del riu Vístula- com a exemple emblemàtic del patriotisme polonès. Així visualitza l’eterna lluita de Polònia: abans contra els nazis i els bolxevics, i ara contra els llibertins, els agnòstics, els vegetarians, els ciclistes, els homosexuals, els refugiats i els que els donen suport. En definitiva, els antipatriotes, tot allò que ell enquadra a l’esquerra en un país on d’esquerra gairebé no en queda perquè la societat mateixa s’ha anat enretirant més i més cap a la dreta. Com premonitòriament van anunciar el 1964 Jacek Kuron i Karol Modzelewski en una carta al Partit Obrer Unificat Polonès, si el socialisme continuava fonamentant-se en la burocràcia i l’autoritarisme, la restauració democràtica es faria sota l’hegemonia de la dreta.
El relat autoritari
L’any 1987, quan els opositors sortien de les catacumbes, els periodistes que anàvem a Varsòvia anomenàvem “sector socialdemòcrata” de Solidaritat els progressistes allunyats de Walesa. Però ells evitaven presentar-se com a socialdemòcrates perquè el mot començava a ser maleït. Socialdemocràcia de la República de Polònia es deia el partit que va ser xuclat pels comunistes estalinistes, i qualsevol ressonància socialista seria posada sota sospita. Després d’un efímer protagonisme, els postcomunistes van esdevenir residuals. Semblava que a Polònia s’instal·lava una alternança de la dreta liberal -o social-liberal- amb la dreta ultranacionalista que potser acabaria moderant-se després dels excessos nacionalcatòlics del govern 2005-2010. Però aquells excessos no eren un parèntesi, sinó l’avantsala del relat autoritari que vol esborrar les lluites socials dels anys 80 que van portar la democràcia. De la mateixa manera que Kacynski voldria esborrar aquells moments del final de les reunions clandestines quan el nòvio l’anava a buscar.
