OBSERVATORI DE L’EST

Ombres poloneses en l’hora catalana

L’ombra del president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, ha planat sigil·losament sobre la crisi catalana. ¿Continuarà aquest seguidor del Barça, culer confés, fent tuits curts però intensos? Al primer de tots, el 10 d’octubre, deia al president Puigdemont: “@KRLS, no anunciï una decisió que podria fer impossible el diàleg”. El que aquella tarda va fer impossible Tusk va ser la declaració d’independència. Se l’esperava almenys com a impulsor d’una mediació, però res. Un cop evitada la DUI -l’ encàrrec possiblement encomanat des de Berlín-, l’ombra de Tusk s’esvaeix. “No hi tornarà”, ens vam dir uns quants, però ens equivocàvem. Al cap de deu dies, al Teatro Campoamor d’Oviedo, encapçalant amb Tajani i Juncker la coreografia de suport a Felip VI i Mariano Rajoy, i un cop recollit el premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia, Tusk parla de coses que els mitjans -sobretot els espanyols- obviaran: que Catalunya li recorda la Polònia dels anys 80. ¿La Polònia dels 80? ¿Volia dir Donald Tusk que li venien al cap seqüències de Solidarnosc, el moviment social més potent mai vist a l’Europa comunista? Amb 24 anys, a la seva Gdansk natal, Tusk era testimoni d’un capgirament de la història. Al llarg del 1980 Polònia obria profundes esquerdes al bloc comunista fins que el 13 de desembre del 1981 els règims de Varsòvia i de Moscou, aterrits, imposaven l’estat de setge: milers de detinguts per esclafar una majoria social que era possible frenar però no pas derrotar. ¿Hi pensava Donald Tusk aquella tarda a Oviedo? Potser sí. I potser també s’ensumava que l’estat de setge tindria un equivalent a Catalunya. I així va arribar el segon tuit de Tusk, ara adreçat a Madrid: “Espero que el govern espanyol afavoreixi la força dels arguments, no l’argument de la força”. Missatge emès a les 16.10 hores del 27 d’octubre, mentre el Senat espanyol enllestia el 155, programat com un esmolat mecanisme de sis mesos. ¿Hi va haver missatge de Tusk a Madrid en format telefònic amb advertència sobre la violència, i va aconseguir de la Moncloa -a contracor- que la dissecció repressiva que havia de ser aplicada al cos institucional català mutés en convocatòria electoral?

El 21-D té trets que recorden el 4 de juny del 1989 a Polònia. Aquelles eleccions pactades s’anunciaven enmig d’un comunisme europeu que trontollava però que encara tenia prou esma per morir matant. Les condicions d’aquell 4 de juny eren duríssimes: un 65% de la cambra baixa -300 escons- quedava reservat a les llistes dels comunistes i dels seus partits satèl·lits, i només el 35% restant de l’hemicicle -161 diputats- estava obert a la lliure elecció per districtes uninominals. Tot i haver acceptat les condicions del règim, Solidarnosc continuava il·legalitzada i els seus candidats van haver d’emparar-se en comitès ciutadans sense accés als mitjans de comunicació ni als mecanismes administratius. Amb tot, els candidats ciutadans van copar els 161 escons de lliure elecció de la cambra baixa i 99 dels 100 escons del Senat. Des de Moscou, Gorbatxov va obligar el règim de Varsòvia a acceptar els resultats. Al cap de pocs dies, els partits satèl·lits es van desmarcar dels amos comunistes i van votar primer ministre el dissident Tadeusz Mazowiecki. El Mur de Berlín va caure al cap de cinc mesos. El règim espanyol s’està esquerdant, però més lentament que el bloc soviètic. ¿Avaluava tots aquests escenaris i variables Donald Tusk mentre complimentava el rei Borbó i evocava Catalunya?

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF