No fa ni dues setmanes el periodista rus Alexander Golts assegurava en un article al Moscow Times que “l’OTAN hauria d’erigir un monument a Putin” perquè “amb la seva decisió d’annexionar-se Crimea i amb l’amenaça creixent d’una invasió russa al sud-est d’Ucraïna ha donat feina a tot el personal” de l’Aliança Atlàntica “per molt de temps”. La crisi d’identitat de l’OTAN és molt més profunda i menys frívola, però, si en una cosa té raó Golts és que, un cop més, el secretari general de l’Aliança, Anders Fogh Rasmussen, s’agafa a una nova crisi a les fronteres d’Europa per intentar revifar una OTAN en declivi.
“Hem de preparar un pla d’acció per accelerar la capacitat de reacció de les nostres forces, tornar a invertir en defensa i refer els lligams transatlàntics”, reclamava Rasmussen el 9 d’abril des de París. Una llista de desitjos aliena a la realitat. L’OTAN és una aliança militar debilitada. La debilita la profunda divisió que hi ha entre els seus estats membres, amb els nous socis de l’Est reclamant fermesa i més compromís per parar els peus a Moscou, i d’altres (com Alemanya, França, Itàlia i Espanya) frenant qualsevol acció que pogués malmetre els seus interessos econòmics a Rússia. La debilita, des de fa temps, una crisi econòmica que ha retallat dràsticament els pressupostos de Defensa de la major part d’aliats i ha deixat els Estats Units suportant el 75% de la despesa militar de l’OTAN. I, sobretot, és una aliança dèbil perquè el desplegament militar per ell mateix no té cap capacitat dissuasòria si Moscou té clar que els grans països aliats no estan disposats a assumir l’ordre política d’utilitzar la força.
Per molt que s’hi aferri Rasmussen, la crisi ucraïnesa no és suficient per justificar la raó de ser d’una OTAN que encara s’està redefinint, víctima de la geopolítica i l’ambivalència dels seus membres. Al contrari, el xoc amb Rússia ha tornat a amplificar els problemes que arrossega des que el 1989 se li va esvair l’enemic comú. L’expansió com a estratègia ha acabat tornant a despertar la bèstia. Moscou ha viscut l’ampliació de l’OTAN fins a les seves fronteres com una humiliació, una agressió deliberada a la seva àrea d’influència.
Ferides de guerra
En una entrevista publicada l’any 2000 Vladímir Putin es vantava que, quan era un jove aspirant a espia, els seus instructors del KGB li van retreure que tenia “molt poc sentit del perill”. Ho explicava amb orgull. Els aliats, en canvi, estan atrapats en la prudència política, la pressió pública contra la guerra i les ferides que els han deixat les últimes missions bèl·liques: el desastre de la invasió il·legal de l’Iraq i la teranyina d’interessos i cabdills locals que han marcat la postguerra afganesa. L’aposta de Rasmussen per involucrar l’OTAN com a reforç institucional i militar de França i la Gran Bretanya a la guerra de Líbia va tornar a acabar malament, amb un nou sisme intern entre partidaris i detractors de la intervenció. Londres i París enfrontats a Berlín i Ankara.
Rússia torna a posar a prova avui la determinació occidental. La clau serà política, no militar.
