DRETS DE LES DONES

María Teresa Rivera : “Vaig estar 5 anys a la presó per haver patit un avortament natural”

Entrevista a l'activista de l'Agrupación Ciudadana por la Despenalización del Aborto al Salvador

El malson de María Teresa Rivera va començar el 24 de novembre del 2011 a les onze de la nit. Va anar al lavabo perquè tenia molt dolor a la panxa i va veure que s’estava dessagnant. No ho va poder suportar i va perdre el coneixement. Quan es va despertar, estava emmanillada al llit d’un hospital. Un policia li va dir: “Està detinguda per haver matat el seu fill”. Avortar es considera un delicte al Salvador -siguin quines siguin les circumstàncies- i està penat amb un mínim de 8 anys de presó. Segons l’Agrupación Ciudadana por la Despenalización del Aborto al Salvador, en l’actualitat hi ha unes 147 dones processades en aquest país per aquest delicte.

¿Havia anat al metge abans d’avortar?

Sí, perquè ja feia dies tenia molt dolor, però el metge em va diagnosticar infecció als ronyons i espasme cervical. Jo ni tan sols sabia que estava embarassada! Quan em vaig despertar a l’hospital envoltada de policies i em van dir que estava detinguda per haver comès un homicidi contra el meu fill, no entenia res. Vaig insistir mil vegades que m’examinessin perquè així comprovarien que jo no havia fet res per provocar aquell avortament.

I la van examinar?

No, ni tampoc em van preguntar res. Em van portar de l’hospital a la presó i allà em van deixar de donar els medicaments que necessitava per tallar l’hemorràgia. Les funcionàries m’insultaven, em deien que fins i tot els gossos cuiden dels seus cadells i que jo havia matat el meu fill i que no mereixia res, només morir. Vaig estar sagnant sis dies a la presó, fins que em van portar davant el tribunal.

Quin tipus de defensa va tenir?

Un advocat d’ofici que vaig conèixer al mateix tribunal. A la vista oral no hi va assistir ni el metge forense, i tot just començar el judici el magistrat em va preguntar amb què havia tallat el cordó umbilical del nadó i va afirmar que, com a dona, havia de saber que estava embarassada perquè tota dona ho sap per naturalesa quan ho està. Sense més arguments, em van tornar a enviar al centre penitenciari.

¿Com és la vida en una presó al Salvador?

Un infern. Quan vaig ingressar-hi, les altres internes em deien “la menjanens” o “la matainfants” i amenaçaven de pegar-me. Vivia amb por. A mi em van assignar a un mòdul amb capacitat per a 500 preses, però hi vivíem més d’un miler. Dormíem a terra, dues o tres persones en un mateix matalàs. Tampoc teníem aigua, i nosaltres mateixes havíem de buscar el menjar. Vaig acabar netejant els lavabos de la presó, rentant la roba i cuinant per a altres preses per poder sobreviure.

Què va ser el més difícil d’estar entre reixes?

No veure el meu fill durant dos anys, i també el dia que es va celebrar el segon judici. Aleshores ja no m’acusaven d’haver avortat, sinó d’homicidi, i sense cap mena de prova em van condemnar a 40 anys de presó.

¿Com va aconseguir quedar en llibertat?

Grups de defensa dels drets humans van fer un estudi al Salvador sobre casos de dones com jo que estaven empresonades sense ser culpables, per haver avortat. Van recollir el meu testimoni, i vaig ajudar a convèncer altres dones que havien passat pel mateix perquè també expliquessin la seva experiència. Així es va formar dins de la presó l’anomenat “Grup de les 17”, que va aconseguir suport internacional. O sigui, el món va començar a saber les barbaritats que passen al Salvador. Per exemple, una nena violada per membres d’una banda no pot avortar, o una dona ha de mantenir un embaràs fins al final malgrat que la seva vida corri perill i el fetus no tingui cap possibilitat de desenvolupar-se amb normalitat. Vaig estar cinc anys a la presó, però finalment van revisar el meu cas i el jutge va sentenciar que era innocent perquè havia patit un avortament espontani.

¿Va aconseguir recuperar una vida normal?

Vaig aconseguir estar de nou amb el meu fill. Abraçar-lo va ser increïble! Però no tenia diners per mantenir-lo i no aconseguia trobar feina perquè socialment continuava sent “la matanens”. De vegades anava al mercat i la gent m’insultava i en alguna ocasió també m’escopia. Fins i tot el meu fill tampoc no volia anar a l’escola perquè es mofaven d’ell.

Per això va marxar a Suècia?

No, perquè la fiscalia va anunciar que tornarien a detenir-me perquè era culpable. Mentre vaig estar en llibertat, vaig continuar lluitant pels drets reproductius de les dones, així que la persecució policial contra mi es va reiniciar. Amb l’ajuda de moltes persones, vaig viatjar a Suècia amb el meu fill i allà vaig demanar asil.

Quins plans té per al futur?

Voldria estudiar per seguir lluitant pels drets de les dones que continuen empresonades injustament al Salvador, i perquè les lleis canviïn. La meva aspiració és formar un grup de suport per a les dones que estan entre reixes per haver avortat, i que no tenen absolutament res quan surten dels centres penitenciaris, ni tan sols un lloc on dormir, perquè ho han perdut tot. Tenim dret a reconstruir les nostres vides. Ens ho deuen!

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF