L’última notícia sobre Manuel Valls, primer ministre francès, ens diu que abans-d’ahir un terç del grup parlamentari socialista li va reclamar canvis substancials en l’anomenat pacte de responsabilitat amb què pretén retallar 50.000 milions de despesa pública en dos anys.
¿Tot un motí en el seu propi partit contra el programa d’austeritat que acabava d’anunciar? Evidentment. Però segur que a Valls li ha encantat. Ja té en contra mig partit socialista. Ja és on volia.
No trigarà a canviar-li el nom al seu propi partit, al PS. Recomano el llibre que va publicar amb l’editor Robert Laffont: Pour en finir avec le vieux socialisme... et être enfin de gauche! [Per acabar amb el vell socialisme... i ser finalment d’esquerres!]. Ens hi explica que el socialisme ha sigut una idea meravellosa, una esplèndida utopia inventada contra el capitalisme del segle XIX, però ens adverteix que avui dia fins i tot el mateix terme socialisme s’ha convertit en una paraula presó que impedeix avançar.
Manuel Valls és un pragmàtic absolut, ho ha sigut des dels inicis del seu enlairament polític (vegeu l’entrevista que li va fer Mònica Terribas a La nit al dia, 2005). Si el seu admirat Felipe González va fer que el PSOE renunciés al marxisme com a ideologia oficial del partit, ell és perfectament capaç d’aconseguir que el PS acabi traient-se de sobre “l’antiquat socialisme falsament bonhomiós” de les mòmies que componen aquest terç del grup parlamentari del seu partit, aquest terç tan hipòcritament escandalitzat davant dels ajustaments que vénen.
En el fons, el que Valls diu és que, en un moment en què gairebé tot Europa, amb la inestimable ajuda de populismes i nacionalismes, s’ha tornat reaccionària, ja no té sentit mantenir la vella farsa del dualisme entre la dreta conservadora i l’esquerra progressista. I el que suggereix és que s’acabi acceptant finalment que una democràcia necessita “una alenada d’aire fresc entre dreta i esquerra”. Evidentment aquesta “alenada” que oxigenaria l’anacrònic PS és ell.
Si al seu moment De Gaulle va tenir l’habilitat d’encarnar França, Manuel Valls juga la carta d’encarnar l’alenada que l’esgotada societat francesa sembla que reclami. Per encarnar aquest aire fresc, que de manera tan paradoxal comporta un seguit d’horribles mesures dràstiques, Valls compta amb la que per alguns és la seva màxima qualitat: el seu temperament, tan marcat pel tret del coratge. No té por de res ni de ningú, ni de les situacions ni de les persones, ni del que puguin dir d’ell. Amb aquest temperament es proposa salvar aquesta atribolada França d’avui, aquesta primparada França que es va creure a recer -l’anacrònica grandeur no li permetia una actitud més intel·ligent- de la indigència de les retallades dels “pobres” meridionals i no va emprendre les reformes. Si vol sobreviure, França ha d’abordar les endarrerides reformes. En aquest context sembla clar que no té sentit ser socialista a l’antiga i acabar d’enfonsar des de la indolència francesa aquesta Unió Europea que el mateix Valls -quan li van preguntar si era independentista català- va definir com a “molt fràgil”, no apta per a nous assajos, sinó per ser unificada d’una vegada i de debò.
“No podem viure per sobre de les nostres possibilitats i hem de trencar aquesta lògica del deute que ens té lligats de peus i mans”, ha dit una vegada i una altra Valls, que no dubta a considerar prioritària l’austeritat, un missatge molt incòmode per als socialistes amb les eleccions europees a la cantonada.
En aquestes eleccions jo votaré. I ho faré tot i que estic convençut que fa cent anys Europa va prendre un camí equivocat i que avui vivim enmig d’un horror paralitzant que ens indica que en realitat Europa està amortallada des de fa dècades.
¿Europa amortallada? És una impressió tan carregada de veritat que avui dia només es pot expressar còmodament en el context d’una obra literària, ja que no encaixaria enlloc més. Perquè no és una veritat que puguis dir als amics un dissabte a la nit sense que acabin pensant que has begut una mica massa. I tampoc és una veritat que, sense parpellejar, puguis dir de cop i volta en un article sobre política internacional, com aquest que ja estic acabant.
Sona massa literari dir que Europa està amortallada. ¿O potser només sona massa verdader?
Tot això em demostra cada dia més que l’escriptura encara ha de jugar un paper important, un paper relacionat amb veritats que troben el seu lloc més adequat en el territori de la literatura, i, per paradoxal que sembli, més concretament en el de la ficció. Perquè, encara que molts confonguin la realitat amb el que expliquen els telenotícies, intueixo que la ficció literària és avui el millor camí -si no ja l’únic- per acostar-se a la veritat.
A qui ara s’està preguntant com me’n surto quan parlo amb els amics un dissabte o quan parlo o escric per a la premsa sobre el tema de la fràgil Europa, li diré que dic coses no literàries que, per tant, s’allunyen de manera alarmant de la veritat de fons; dic, per exemple, que encara tinc fe en la Unió Europea i que, per tant, votaré a les seves eleccions al Parlament. Però si bé això de la fe és fals, sí que és cert que votaré. Perquè penso seguir votant, mogut sempre pel vague somieig desesperat de creure que encara podem deixar enrere les ruïnes, inventar el futur.
Però al mateix temps seguiré somiant amb la realització d’una utopia lingüística que fa veritable vertigen: la idea d’una llengua comuna d’Europa que, com va apuntar Umberto Eco, s’anomenaria traducció. Recomano consultar aquesta utopia a Le hêtre et le bouleau. Essai sur la tristesse européenne, de Camille de Toledo (Éditions du Seuil).
En aquesta quimera lingüística hi trobo el necessari equilibri entre la veritat de fons que expressa de manera inconfusible la meva literatura i les falsedats que, quan en surto, vaig escampant pel món, intentant no ser vist com un home “excessivament literaturitzat”. Per això de vegades parlo de política. Com avui. Ho necessitava, perquè no hi ha res que tranquil·litzi tant com fugir una estona de la veritat.
