L’independentisme escocès torna a la càrrega, ara amb l’argument econòmic
El nou estat seria més ric però mantindria deu anys la lliura esterlina
LondresLa primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va tornar a posar aquest divendres sobre la taula xifres, dades i bona voluntat per demostrar -o intentar-ho- que la independència d’Escòcia és la millor sortida en termes econòmics per assegurar el futur benestar dels ciutadans del país.
Ho va fer en la presentació d’un estudi que el Partit Nacional Escocès (SNP) va comissionar fa dos anys per donar resposta als grans interrogants que, precisament en matèria de viabilitat econòmica del futur estat independent, van quedar sense resposta durant la campanya del referèndum del 2014. Una falta de concreció que aleshores, en bona mesura, va ser decisiva per refusar, per gairebé deu punts i mig, la secessió.
L’informe assegura que si els escocesos fossin independents tindrien, de mitjana, una renda anual de 4.500 euros més que amb una Escòcia al Regne Unit.
En el context d’incertesa actual que genera la sortida de la UE, quan les notícies econòmiques que des de les institucions oficials es transmeten als ciutadans són cada cop pitjors -aquesta mateixa setmana el governador del Banc d’Anglaterra ha informat al Parlament que les llars del Regne Unit s’han empobrit en 1.100 euros en relació al moment en què es va votar el Brexit-, Edimburg creu que posar les bases de la hipotètica solidesa econòmica del futur estat és clau per aconseguir la victòria en un futur segon plebiscit.
Però de moment no hi ha cap data concreta per celebrar-lo ni, més significatiu encara, el permís de Londres per tirar-lo endavant, ni tampoc la força a Escòcia per fer-ho amb mínimes garanties d’èxit. L’estudi, doncs, és una eina especulativa i, sobretot, un instrument de propaganda de l’independentisme que té en el Brexit, i en el caos que genera i que potencialment generarà els pròxims mesos, el millor aliat per tornar a atiar el foc de la secessió.
La necessitat de la immigració
Tres són els punts més destacats de l’anàlisi. El primer, el paper preponderant que l’SNP atribueix a l’emigració, tant de la Unió Europea (UE) com de la resta del món, en la futura prosperitat del país. Escòcia té una població cada cop més envellida i una natalitat molt baixa, i si es vol mantenir el nivell dels serveis socials el país ha de comptar amb prou mà d’obra que contribueixi a generar riquesa i, en conseqüència, a pagar els impostos que sostinguin l’estat del benestar.
Amb tot, l’emigració va ser un del grans cavalls de batalla del Brexit, i Edimburg sap que Londres no deixarà que es reguli per satisfer unes necessitats econòmiques que són prou diferents de les que té Anglaterra o la resta del Regne Unit.
Bruíxola del Banc d’Anglaterra
Però el segon punt entra en contradicció amb el primer, que destaca la necessitat d’establir polítiques pròpies. Perquè els redactors de l’informe, amb l’economista Andrew Wilson al capdavant, asseguren que una Escòcia independent mantindria la lliura esterlina com a moneda pròpia durant deu anys per garantir l’estabilitat en la transició. Els crítics assenyalen que, en aquest cas, seria el Banc d’Anglaterra, hipotèticament regulador d’un altre estat, l’entitat que fixaria els tipus d’interès, circumstància que impactaria directament en l’economia dels escocesos sense que el govern d’Edimburg hi tingués cap capacitat d’intervenció. El 2014 la dependència de la lliura esterlina va ser un dels grans arguments que Londres i els unionistes van explotar durant la campanya, i quatre anys després l’independentisme escocès continua sense trobar una alternativa millor.
L’única lliçó que sembla apresa és que en cap moment Wilson fa referència al petroli, gran actiu d’Escòcia. El 2014, gairebé a cent dòlars el barril, era clau en la generació d’ingressos per al Tresor del nou estat. Ara, actualment a 80 dòlars després d’haver estat un parell d’anys fregant els 30-40, posar tots els ous en un mateix cistell tan volàtil s’ha considerat una política més aviat poc intel·ligent.
