10/01/2016

‘L’home al castell’

3 min

Vint anys després de la derrota, Alemanya i el Japó, els països hegemònics, s’han repartit els EUA i gran part del món. Aquest és el suggestiu punt de partida de The man in the High Castle [L’home al castell], la sèrie produïda per Amazon que s’inspira en un clàssic del gènere, la novel·la del mateix títol de Philip K. Dick, publicada el 1962, que imagina la història alternativa d’una Segona Guerra Mundial que acaba amb els EUA derrotats, dividits i ocupats pels guanyadors: Nova York i l’Est per als nazis, San Francisco i l’Oest per als japonesos.

Novel·la i sèrie presenten uns personatges que s’adapten i es resisteixen al nou ordre de les potències de l’Eix. Al llibre, els nord-americancs, tan acostumats a la independència i a la supremacia, han d’aprendre a comportar-se com a ciutadans de segona i a inclinar-se davant el superior japonès. A l’adaptació televisiva, més necessitada d’acció, els humiliats es revolten i organitzen la resistència contra l’ocupant.

És una ucronia amb metàfora política quan apareixen les tensions entre les potències victorioses -Berlín i Tòquio-, en aquesta visió alternativa que recorda la perillosa Guerra Freda que es va instal·lar durant 40 anys entre els guanyadors a la història original.

Posats a imaginar ucronies, podríem capgirar la de Mark Twain que fa aparèixer la taula rodona del rei Artús a la Cort dels ianquis; encara que, si la condició és la puresa, serà difícil que en aquesta Amèrica del Nord del segle XXI algú aconsegueixi el grial de torn.

O encara seria millor situar un punt de bifurcació amb la realitat del 2000, en aquelles eleccions presidencials en què un discutit grapat de vots va donar la victòria a l’estat de Florida a George W. Bush i, amb el triomf, l’accés a la Casa Blanca. En la nostra ucronia, els vots i la presidència podrien ser per a Al Gore.

L’eix del mal de Bush

George W. Bush, president a la realitat que compta, ens va portar a unes guerres molt reals contra el que ell va batejar com a Eix del Mal, a envair i descompondre l’Afganistan i l’Iraq i a sembrar vents d’inestabilitat que ara collim en forma de tempestats de terrorisme i refugiats, mentre Rússia -que intenta recuperar la categoria de superpotència- ens acosta a una nova Guerra Freda. Ens agradaria una realitat diferent, però les ucronies són només ciència-ficció. El passat ningú no el mou, només hi ha marge -i estret- per corregir el futur.

Uns anys enrere podíem imaginar la ucronia d’un president negre o d’una dona a la Casa Blanca, però la primera ja no és ficció sinó realitat des de fa 7 anys i la segona ho podria ser aquest novembre, quan se celebrin les eleccions presidencials. No és gaire arriscat anticipar que si el pròxim president és demòcrata es dirà Hillary Clinton.

Tampoc no és ucronia sinó realitat que un president plori en públic. L’últim cas són les llàgrimes del president, Barack Obama, aquesta setmana quan va anunciar noves mesures de control de les armes i va recordar les víctimes innocents d’aquests artefactes tan populars entre els nord-americans i tan aferrissadament defensats per lobis molt ben organitzats. Per cert, mesures tímides i imposades per acció executiva per esquivar el veto del Congrés, en mans republicanes.

stats